Al meu avi li agradava recordar una entrevista a Azorín que havia llegit als anys cinquanta. L'escriptor de Monòver, ja envellit, atenia a la seva casa de Madrid el periodista de l'ABC. Els rellotges a la paret avançaven de forma anàrquica, cadascun marcant una hora diferent. «Crec en la llibertat -va dir al periodista. Miri els rellotges: són lliures, segueixen el seu pols intern. Mai els ajusto». En rememorar aquesta història, suposo que el meu avi pensava en un temps antic, no mesurat pel minuter; un temps rural, guiat per la durada del dia. Més llarg a l'estiu; més breu a l'hivern, amb les seves nits fredes, inacabables. No ho sé, mai li ho vaig preguntar i ara ja és tard. El temps és un bé escàs i avança lliure, tot i l'exactitud del cronòmetre. No recordo haver vist el meu avi amb rellotge ni crec que li importés gaire. Sabia a quina hora aixecar-se i a quina hora anar a dormir. Sabia el temps que portaven els treballs, la posició del sol i les estrelles, la necessitat d'alternar la feina i el descans. A casa -que ara és la dels meus pares-, hi havia un rellotge de cucut, encara que mai el vaig veure en marxa. Sí la ràdio, i al costat d'ella el diari, que llegia a última hora, com si la lectura de les notícies no fos una cosa urgent. Per a l'urgent hi havia els butlletins en aixecar-se; però no el diari, al que tractava com un llibre, com una cosa que mereixia reverència. Era una altra època també.

E?l temps imprecís d'Azorín i del meu avi era el temps dels homes antics. L'home s'ajustava a una mesura que distava de ser mecànica. L'historiador mallorquí García M. Colombás, en la seva obra sobre la tradició benedictina, reflexionava sobre aquesta llibertat adaptada a les estacions, que ja no existeix més que en la nostàlgia: «El temps antic no era científic. Els monjos no tenien rellotges. Ni quan estava ennuvolat o la boira era densa podien guiar-se per les estrelles. El dia estava dividit en dotze parts. Aviat es van acostumar a comptar en hores plenes; per exemple, al migdia denota l'hora sisena acabada, és a dir, migdia. Igualment, la nit constava de dotze hores, de durada molt diversa, segons les nits s'anaven allargant o escurçant. Bé, els monjos feien el que podien. Si de vegades s'equivocaven en els seus càlculs, i s'aixecaven més tard del compte, no era per falta de bona voluntat». No ho era, no.

Ara que ha acabat 2020, celebrem l'arribada d'un any nou que s'espera millor, menys nefast. Tant de bo sigui així. Res dura per sempre, ni tan sols les pestes medievals. La veritat és que la història segueix un curs lliure, aliè a les pretensions de l'home per controlar el seu rumb. L'imprevist esdevé una i altra vegada, marqui o no les hores el rellotge. Amb la vacunació massiva és probable que ens trobem davant del final de la pandèmia, però no ho sabem realment. Hauríem d'aprendre a viure amb la llibertat del no saber; no per falta de bona voluntat, sinó com un exercici d'independència i de valor. No parlo d'ignorància, sinó de voler viure amb prudència i seny, encara que sense la por que ens confina mentalment. Reivindicar el temps de l'home -que és la vida imprecisa-, perquè només en l'imperfecte regna veritablement la llibertat.