En un recent article publicat el 2020, comentava que vaig tenir una relació estreta amb l'Enric Ansesa Gironella, els tres anys que va durar l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG). En aquells anys, jo mateix i el meu soci Bep Marquès, érem incondicionals de l'Enric Marquès. Dins aquest grup de «superfans» hi eren també en Jaumó Fàbrega, en Joan Casanovas... L'Ansesa també ens donava suport extern, tot i que ell era més partidari del sector d'artistes més llibertaris, encapçalats pel veterà Torres Monsó i el filòsof i activista català Damià Escuder. Cal dir també que tant l'Enric com jo mateix formàvem part del cercle més íntim i secret, del fill de l'Amor Lladó.

És evident que l'Ansesa Gironella, per les obertes connexions que tenia amb certs nuclis de les denominades forces vives postfranquistes, i per la seva ambició personal com a artista (des de ben jove el seu principal objectiu va ser triomfar en el món de l'art d'avantguarda), era un col·laborador de les classes dirigents, com també ho foren Domènec Fita, Emília Xargay i més endavant Torres Monsó, que seria recuperat pel nadalisme per fer tàndem amb el seu artista més oficial, Narcís Comadira, i el periodista Narcís Jordi Aragó, a qui el consistori donaria un vitalici mensual del voltant de 4.200 € a canvi de cedir l'edifici del seu oncle Rafael Masó.

Així doncs, Enric Ansesa, Torres Monsó i d'altres membres de l'ADAG, l'11 de setembre de 1976, vàrem construir un immens inflable de les quatre barres de la senyera, que vàrem despenjar des d'un dels gratacels de la plaça Catalunya i que va acabar navegant per l'Onyar. Explico això perquè al cap d'uns dies, després de les crítiques que vàrem rebre en el diari Los Sitios, l'Ansesa, jo mateix, la brigada municipal i alguns altres ens vàrem calçar unes botes de pescador i baixàrem a l'Onyar a netejar la llera del riu. Ens hi passàrem tot el dia, fou una experiència fantàstica i divertida, que encara a vegades rememorem.

Una altra anècdota que vàrem viure plegats va ser quan un dia, estant ell i jo fent guàrdia davant les sales municipals, va venir un grup d'activistes de partits d'esquerres que varen empaperar tota la façana. L'Enric i jo els vàrem deixar fer.

Aquesta acció de la muchachada va rebre moltes crítiques i aplaudiments, a parts iguals. Cal dir que l'Enric, que aleshores portava una barba negra tan vistosa que semblava un reietó persa, és un etern nen, un murri enjogassat. L'Ansesa, tot i que l'atrau el poder, quan pot treu el llibertari que porta a dins i li agrada capgirar i transgredir. En el fons, els grans artistes són també uns grans jugadors, uns eterns nens grans que els encanta fer trampes als falsos déus, buròcrates, senyors i nous rics.

Hi ha artistes-xamans com l'Ansesa que es consideren divinitats, perquè es veuen com uns veritables déus, místics, sants, en la seva llarga ascensió cap a l'Olimp del seu estudi-taller. Aquesta autoestima l'Enric l'ha anat pujant des que es va traslladar al seu darrer estudi que té instal·lat anant cap a la torre Alfons XII.

Des de les àmplies terrasses de l'edifici semimodernista de Can Bataller, l'Enric pot veure tota la ciutat des de les altures, és un espai amb grans finestrals, amb una coberta de ferro que seria l'enveja dels grans artistes americans.

L'Enric, des del seu cobejat estudi, se sent immortal contemplant la seva Girona-Roma, com un nou Peter Ustinov, en el seu paper de Neró.

Més d'una vegada m'ha convidat a gaudir d'algun capvespre des de la seva torre d'Ivori, no cal dir que és un autèntic privilegi. Des d'aquelles altures s'albiren unes imatges espectaculars... es veu l'horitzó amb les muntanyes nevades del macís del Canigó, la Girona vella amb les seves muralles, el pla de Salt... i fins i tot s'endevinen les carenes de Rocacorba, el Montseny...

L'Enric, satisfet i sorneguer, quan contempla aquest espectacle se sent un ésser sobrenatural i diu tot rient: «Com vols que pinti paisatges si ja els tinc tots pintats en aquest estudi panoràmic».

L'Ansesa és un bon amic i de tant en tant ens truca per telèfon, sovint quan hi ha el canvi d'estació meteorològica, o a vegades quan es troba ensopit, o simplement quan està tip d'estar sol.

Quan rebem el senyal d'alerta, pugem al cel amb quatre gambades i escoltem amb atenció el que ens ha de dir l'oracle -xaman de la torre Alfons XII. Pel camí passem per la pujada de Caputxins... A les escalinates hi arribem bufant, fins que abastem les antigues pedreres... després prosseguim la ruta que ens mena fins la mítica casa del lloro, que tant ens fascinava. Recordo que de ben petits, en passar-hi, l'escridassàvem i fins i tot li tiràvem alguna pedra per fer-lo enfadar.

A la torre d'ivori de l'Ansesa sempre hi arribàvem al cap vespre i l'Enric, i com que ja havia passat l'hora del te, ens obsequiava amb un cafè o una cervesa. Seguidament, l'amfitrió oficiava el ritual trimestral del gran xaman-pensador, pintor capdavanter de l'avantguarda artística catalana.