El 29 de desembre es va dictar per la Sala Social del Tribunal Suprem una de les sentències més importants en matèria laboral de l'any acabat de finalitzar. Comparteixo plenament l'argumentació amb què la Sala construeix la modificació de la seva jurisprudència anterior.

La resolució judicial desestima, en els mateixos termes que la proposta formulada pel Ministeri Fiscal en el seu preceptiu informe, el recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per la part empresarial contra la sentència dictada per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Castella-la Manxa el 17 d'octubre de 2017. La Sala autonòmica havia estimat el recurs de suplicació interposat per la part treballadora contra la sentència dictada pel Jutjat del Social núm. 2 de Ciutat Real el 13 de maig de 2016, que havia desestimat la seva demanda per acomiadament, mentre que el TSJ sí que considera que estem en presència d'un acomiadament improcedent.

La importància de la sentència quedava ja ben patent a la nota de premsa del gabinet de comunicació del Poder Judicial publicada el 24 de desembre amb el títol «El Tribunal Suprem modifica la se?va doctrina en matèria de subcontractació i rebutja la limitació temporal dels contractes per obra o servei determinat «En aquesta nota s'explicava que «la Sa?la assenyala que els que ofereixen serveis a tercers desenvolupen la seva activitat essencial a través de la contractació amb aquests i, per tant, resulta il·lògic sostenir que el gruix d'aquella activitat té el caràcter excepcional, al qual el contracte per a obra o servei ha d'atendre. La sen?tència declara que resulta difícil seguir mantenint que l'empresa pugui donar suport a la essència de la seva activitat en una plantilla subjecta al règim d'in?determinació de les relacions laborals».

Amb aquesta sentència, el TS fa un pas endavant pel que fa a la dictada, també en ple, el 17 de juliol de 2018, (Rec. 824/2017), que es plasma amb tota claredat en l'apartat 2 del fonament de dret cinquè, en el qual s'exposa, a manera d'anunci d'allò que es desenvoluparà més endavant, que «... el ple de la sala considera que, arribats a aquest punt, no només ha de rebutjar que estiguem davant d'una relació laboral de caràcter temporal basant-se la desnaturalització de la causa que la justifica; sinó que hem de plantejar-nos la pròpia licitud d'acudir a aquest tipus de contracte temporal quan l'activitat de l'empresa no és altra que la de prestar serveis per a tercers i, per tant, desenvolupa les relacions mercantils amb els destinataris d'aquests serveis a través dels oportuns contractes en cada cas».

És una sentència que m'atreveixo a afirmar que satisfarà la ministra de Treball i Seguretat Social, Yolanda Díaz. El frenètic treball des de l'inici de la crisi sanitària, juntament amb tot el seu equip ministerial, centrat a donar respostes als greus problemes derivats d'aquella, ha obligat a deixar en un segon pla un dels punts forts de l'acord subscrit el 30 de desembre de 2019 per les dues forces polítiques que governen, PSOE i Unides Podem, que era la reforma de la Llei de l'Estatut dels Treballadors.

És especialment agradable al meu parer constatar l'acostament del TS a la realitat de la contractació laboral a Espanya i més exactament de les altes taxes de temporalitat existents, que es concreten bàsicament en les modalitats contractuals d'obra o servei i per necessitats de la producció, amb aportació de dades extretes de la informació facilitada pel Servei Públic d'Ocupació Estatal. Si acudim a les dades més recents, del mes de novembre, el nombre de contractes per a obra o servei ha estat de 587.066, el 44,42% del total dels contractes de durada determinada. Si ens fixem en les dades més generals, el nombre de contractes formalitzats el passat mes va ser de 1.449.810, dels quals 128.189 van ser de caràcter indefinit, mentre que 1.321.621 van ser de durada determinada.

La Sala vincula l'elevada taxa de temporalitat amb la necessitat de «recuperar la lletra i l'esperit» (l'expressió és meva) de l'originari art. 15.1 a) LET, és a dir, tornar a posar l'accent en la importància que quedi acreditada l'autonomia i substantivitat pròpia dins de l'activitat contractada, i això difícilment pot apreciar quan l'objecte de la contracta «és, precisament, l'activitat ordinària, regular i bàsica de l'empresa. Els que ofereixen serveis a tercers desenvolupen la seva activitat essencial a través de la contractació amb aquests i, per tant, resulta il·lògic sostenir que el gruix d'aquella activitat té el caràcter excepcional a què el contracte per a obra o servei busca atendre», per afegir que «la major o menor durada de l'encàrrec del client no pot seguir vinculant-se a la nota de temporalitat d'aquest tipus de contracte de treball», ja que la durada ha de predicar-se de l'obra o servei i no de la contracta, de manera que la durada de la contracta, la delimitació temporal en la seva execució, «no pot transcendir a la durada de la relació laboral de la plantilla de l'empresa si no s'atenen a les notes estrictes de l'art. 15.1 a) LET».

De tot l'anteriorment exposat, i que insisteixo que va molt vinculat a les elevades taxes de temporalitat existents, i afegeixo per la meva part que a un important ús irregular de les modalitats de contractació temporal com queda ben acreditat en les nombroses sentències que es pronuncien en aquest sentit, és la rectificació de la doctrina anterior, és a dir, la que «havia mantingut que la durada temporal del servei es projectava sobre el contracte de treball i, en suma, ha ampliat el concepte d'obra o servei determinat del precepte legal» .

Em resulta especialment agradable, per estar plenament d'acord amb aquestes tesis i per haver-les defensat amb anterioritat en moltes aportacions doctrinals que «l'estratègia de la temporalitat com a recurs essencial de l'exercici de l'activitat comporta l'estanquitat de les relacions laborals, la vida -al supeditar-se a cada contractació es desenvolupa en espai temporal i funcional limitat». I és encara més greu, des de la perspectiva d'un ús abusiu de la contractació temporal, el suposat justament que es dona en bastants ocasions en les contractes.