Manuel Maldonado, que va publicar un llibre sobre l'època de l'Antropocè, acaba d'editar-ne un altre sobre la pandèmia. El seu títol Des de les ruïnes del futur s'acompanya del més prosaic subtítol de Teoria política de la pandèmia. Escriptor atent, informat, raonable, amb una voluntat de matís que no amaga un cert esquema centrista, Maldonado ofereix un llibre d'urgència amb tensió programàtica. Per a ell la crisi de la pandèmia significarà un nou començament per a moltes coses. «Humanitat any zero», «obligació de pensar què és el que s'ha après»... aquestes expressions acaricien el somni de tornar a viure sense cometre els errors que ens van portar a la situació compromesa.
No li podia faltar aquest moment de voluntat normativa i per això es pregunta pel que desitjaríem que succeís després de la crisi. La seva pregunta central concerneix a les implicacions normatives de la crisi, les prescripcions que podrien derivar. Es tracta de reflexionar sobre els riscos que som capaços de córrer i que de fet hem corregut. Per a Maldonado, aquesta reflexió hauria d'elevar-se a una crítica de la modernitat. El decisiu és que l'entrada de la covid-19 en la nostra vida ens torna a la materialitat «després de dècades de desatenció culturalista a la biologia». Això està ben vist i defineix el present com a marc que ofereix als debats un condicionant material nou, que mira a la vida i a la mort com a horitzó fonamental.
Aquest debat afecta el caràcter absolut o relatiu de l'economia. Més o menys impugnades, les decisions del poder polític han estat determinades per la primacia de preservar la vida. Fins i tot quan es parla d'aconseguir un equilibri, aquesta preservació és la condició fonamental. Aquest moment de l'homo biologicus, llançat contra l'homo economicus, ha estat rebutjat per molts sense raó per ser electivament afí amb els paradigmes autoritaris de govern propis de països asiàtics. Aquí, de nou, un sentit reduït de llibertat que amaga la primacia de l'economia s'ha imposat en diverses poblacions, que o bé es comprenen prou assegurades com per menysprear la infecció o bé comprenen com impossible la seva seguretat i assumeixen el risc d'exposició perquè han de menjar. En un cas i en un altre, la desigualtat, com a privilegi o com a desventura, condiciona el debat.
Maldonado no considera productiva aquesta discussió descarnada entre economia i vida, com si la qüestió fos decidir entre una cosa i l'altra. Té raó a fer-ho. La qüestió per a ell resideix en si la pandèmia pot reconèixer-se com «un esdeveniment sublim susceptible de produir nous horitzons de sentit». En suma, es tracta de quin tipus de vida i quin tipus d'economia volem. Els que clamen per un equilibri haurien de recordar-ho, quan tornem a la normalitat. El que sabem és que, des de l'economia com a valor absolut, la vida que podem esperar com a horitzó és precària. Però la vida aspira a l'estabilitat i al gaudi, no a la inquietud contínua.
Aquest nou horitzó de sentit que Maldonado aprecia té a veure amb la revitalització de la noció d'espècie humana com a categoria política. Amb això vol reforçar polítiques immunològiques mundials. Al final presenta la seva proposta com una lectura pessimista de la Il·lustració universalista. Aquest horitzó de sentit no és tan nou, per descomptat. El nou és el qualificatiu que li dona: pessimisme. El nou començament implica cauteles, el que té a veure amb la dificultat de canviar les societats de manera deliberada. No obstant això, el gran tema del nostre temps és la reorganització sostenible de les relacions socionaturals, l'objectiu del qual és assegurar l'habitabilitat futura del planeta.
Maldonado tendeix a considerar que les pandèmies són formes antròpiques d'expandir la vida viral i no es van donar amb anterioritat al neolític i a les acumulacions estables de grans poblacions. Hem de declarar-nos responsables d'aquests esdeveniments. Les pandèmies són obra nostra, conseqüència de la nostra colonització del món, fets biològics que tenen la seva arrel en la forma humana de viure i habitar la Terra. Si hi ha límits en la nostra capacitat de control, la clau és saber controlar-nos a nosaltres mateixos.
Sabem això, però a penes se'ns ofereix quina va ser l'acció humana desencadenant. Així que Maldonado va recollint d'un en un tota la collita d'elements de Hayek: límit de l'omnisciència, productivitat de la inseguretat, defensa dels ordres espontanis de la competència. Això és pessimisme, però no és nou. La Il·lustració clàssica ja tenia la seva mà invisible i la seva crítica kantiana per reduir l'omnisciència. I no obstant això, s'oblida amb freqüència que la limitació del coneixement enfortia l'aposta normativa per alguns valors aliens a la lluita i la competència. Perquè no ho sabem tot, millor apostar pel que volem: llibertat, igualtat, autonomia, fraternitat. De tot això junt i alhora mai n'hi haurà massa.
Aquella Il·lustració era ja pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat. No obstant això, el tret de pessimisme per a Maldonado no està en el que se sap, o en el que es vol, sinó en el que es pot esperar. D'això depèn el que podria constituir un diagnòstic filosòfic propi del present. Aquí, el contingut d'aquesta Il·lustració pessimista i no ingènua és recordar-nos el principi de l'omnipotència de la realitat. No hi ha Il·lustració sense catàstrofes, ens diu Maldonado, ni progressos sense accidents. Però, com hem vist, la clau està en les catàstrofes de la pròpia acció humana. La cautela es refereix al fet que no confiem en l'activisme de les nostres idees. Poden estar equivocades perquè vivim en un món no fet a la mida de l'home. És cert. Però no tenim una paraula per a cap idea en la qual hem confiat massa?
Encara que no veig molt clar el curs lògic de les seves conclusions, d'aquí es deriva que l'emancipació total de la humanitat és un pensament perillós perquè ha provocat «experiments socials indesitjables». El neoliberalisme no ho ha estat? Només l'emancipació? Segons la seva opinió, només cal seguir vinculats a un benestar material ecològicament sostenible, sabent que els desastres no faltaran. Al final del llibre, cita Jünger en aquell escrit de 1945 dedicat a la pau assegurant la grandesa de l'home que, «pel que fa espècie, avança invulnerable», cosa que no sembla molt pessimista, sinó més aviat grandiloqüent i heroic. La condició centrista de Maldonado s'aprecia no en el que diu, sinó en el que calla. De l'ideal d'una mateixa llibertat i autonomia humana, la clau política de la Il·lustració, d'això, ni una paraula.
