Les empreses aprofiten els tancaments dels exercicis fiscals i comptables per poder avaluar la seva situació econòmica, valoració de l'evolució del negoci recent, i algunes elaboren pressupostos, amb la informació disponible, que permet anticipar l'evolució de les principals magnituds del negoci en el futur, alhora que estableix un full de ruta de treball i objectius, amb els quals poder avaluar i contrastar l'evolució futura del negoci.
D'altres empreses, aquestes més reduïdes, treballen amb plans d'empresa que permeten elaborar plans d'actuacions i planificació de més llarg termini, habitualment d'entre tres i cinc anys, on no només s'especifica la informació pressupostària del compte de pèrdues i guanys, sinó que també es detallen plans detallats d'actuacions empresarials, que permetin assolir els objectius estratègics a tres o cinc anys de l'empresa.
Si traslladem aquesta manera de fer de l'empresa privada, a les administracions públiques, que també estan obligades a presentar pressupostos anuals, i se'ls hi hauria d'exigir un pla estratègic, a mitjà termini, que es podria assimilar als programes electorals dels partits polítics, aquests haurien de servir per rendir comptes sobre els ciutadans, del percentatge d'acompliment de les iniciatives previstes, i el grau d'assoliment dels objectius preestablerts. Lamentablement, aquesta gestió privada no es trasllada amb la mateixa rigorositat a les administracions públiques.
D'altra banda, en l'actualitat sembla que aquesta comparativa no és adient, i ens trobem en un moment conjuntural on no és coherent detectar les diferències en la gestió o administració de les empreses privades o públiques, sinó que estem sotmesos en una etapa on la cooperació i el cofinançament de projectes entre l'àmbit públic i privat serà fonamental per garantir l'eficiència i la millora econòmica, la vehiculació dels fons europeus, que permetin, per tant, aprofitar les sinergies públiques amb les iniciatives privades que millorin l'eficiència i la productivitat de les nostres empreses, a l'hora que es garanteixen la sostenibilitat del medi i la innovació tecnològica.
En suma, si la sortida a l'actual crisi econòmica ha de fonamentar-se, en part, en la cooperació pública i privada, entenc que els reptes de l'economia espanyola s'haurien de plantejar també com un repte comú entre l'entorn privat i l'entorn públic. Per tant, si comparteixo els reptes de l'economia espanyola, que ha detallat el Banc d'Espanya en diverses vegades durant els darrers mesos, i que principalment es poden sintetitzar entre tres blocs.
El primer fa referència al mercat laboral, que és un problema estructural, on la dualitat de contractes temporals i indefinits provoca grans desigualtats en etapes de recessió, amb destrucció de llocs de treball concentrats dels contractes temporals, a l'hora que aquestes tenen un menor incentiu en la formació i la discontinuïtat en el lloc de treball dels treballadors, limita també la seva productivitat.
Un altre aspecte del mercat laboral que limita la nostra productivitat és la qualificació mitjana tant dels nostres treballadors com dels nostres empresaris. Darrere d'aquest, hi ha altres reptes de l'entorn de l'educació, com la reducció de l'abandonament escolar, en l'àmbit universitari la necessitat de millorar la qualitat de la selecció dels equips docents, garantir la transferència del coneixement a la societat, així com fomentar i millorar la formació contínua també des de l'àmbit laboral.
Un altre gran bloc de millora de l'estructura econòmica és la productivitat de les nostres empreses, que en part està limitada per l'elevat pes que tenen les Pimes en el nostre teixit empresarial, que acrediten una menor productivitat i eficiència respecte a les empreses més grans. Per tant, tot i que ens agrada acreditar que el nostre teixit està dominat de petites i mitjanes empreses, i autònoms, al mateix temps hauríem d'acreditar que aquestes tenen nivells de productivitat inferiors, fet que provoca una menor generació de valor afegit per treballador. En totes les crisis s'observen fusions i absorcions d'empreses, que permeten reduir costos, amb economies d'escala, i per tant millorar l'eficiència per a garantir la seva viabilitat o per a consolidar-se com a líders en el seu mercat, com per exemple de La Caixa amb Bankia.
Si compartint, per tant, aquests reptes de mitjà termini, caldria establir un pla econòmic conjunt entre l'àmbit privat i públic, per tal de posar remei a les deficiències estructurals de l'economia espanyola. Els reptes estructurals del sector públic són fàcils d'enumerar (dualitat del mercat laboral, millora de tots els nivells d'educació) i difícils d'assolir, agreujat en l'entorn actual de crisi econòmica i debilitat fiscals de les finances públiques. Però, també de l'àmbit privat existeix una resistència al canvi, que en molts casos afecten la resistència a perdre el control empresarial, sacrificant millores en la productivitat i noves oportunitats de creixement, i per tant mantenint estructures empresarials petites, amb menor productivitat, a l'hora que les dades acrediten que el nivell de formació de treballadors i empresaris és inferior al d'altres economies europees, el que potencialment també té un impacte negatiu en la productivitat.
