06 de gener de 2021
06.01.2021
Diari de Girona

La quarta gran humiliació a la humanitat

05.01.2021 | 23:59
La quarta gran humiliació a la humanitat

Molts llibres teoritzen sobre el desplegament evolutiu cultural de l'ésser humà i en alguns hi figuren les tres severes humiliacions que ha sofert la humanitat i que ens conviden a ser més humils, menys pretensiosos. Exigeixen que ens acceptem amb les nostres limitacions i rebaixen el poder omnímode que alegrement ens hem adjudicat sense que ningú més el reconegui. No som el melic del cosmos. Bertran Russell: «De fet som una gota d'aigua impura que repta en un planeta insignificant».

La primera garrotada ens la clavaren Copèrnic i Galileu, el segon gran afront, en Charles Darwin, i la tercera patacada, Sigmund Freud, però ara en tastem resignada i desesperadament una de més vergonyosa i letal, que no deriva del raonament humà sinó de la naturalesa maltractada i que demostra el poc que hem avançat científicament: la covid-19, malgrat que orgullosament ens considerem invulnerables davant l'atzar.

La humanitat sempre havia tingut una molt alta estima de si mateixa. Des de temps immemorials s'afirmava que la Terra era el centre de la creació i l'home, l'animal racional, l'obra perfecta.

Ens vam estarrufar quan Claude Lévi-Strauss proclamà que el salt gegantí de la història humana va ser el pas del menjar cru al cuit amb el maneig del foc i també la prohibició universal de l'incest. Ens hem meravellat amb les construccions d'arquitectura, enginyeria, les obres d'art i la producció literària, però hem passat vergonya quan ens hem adonat que la nostra història és un cementiri replet de persones mortes en guerres, en lluites fratricides i per abominables assassinats.

Margaret Mead considerà que el primer senyal de civilització es produí quan algú es trencà un fèmur i una persona el va curar. «En el regne animal, si et trenques la cama, mors. No pots fugir del perill, anar al riu a beure aigua o caçar per alimentar-te. Et converteixes en carn fresca per als depredadors. Cap animal sobreviu a una cama trencada el temps suficient perquè l'os curi. Un fèmur trencat i curat és la prova que algú es va prendre el temps per ajudar el que va caure, curà la lesió i el posà fora de perill. Ajudar algú a superar la dificultat és el punt de partida de la civilització».

El narcisisme, l'amor propi, ha patit tres greus cops derivats de la investigació científica. Freud va escriure a «Introducció del narcisisme»(1914): «L'home creia en el principi de la seva investigació que la Terra, el seu domicili, es trobava en repòs en el centre de l'Univers i els planetes giraven circularment al seu voltant. Seguia així ingènuament la impressió de les seves percepcions sensorials, ja que no advertia ni adverteix cap moviment de la Terra; es troba sempre al centre d'un cercle. La situació central de la Terra li era garantia de la seva funció predominant en l'Univers, i li semblava molt d'acord amb la seva tendència a sentir-se amo i senyor del món.

«Copèrnic i Galileu ens baixaren els fums quan van treure el planeta Terra i els seus habitants, nosaltres, del centre de l'Univers i van situar-hi el Sol. L'antropocentrisme i el narcisisme, a fer punyetes.

Darwin ens humilià quan demostra que venim d'espècies inferiors. La segona castanya. Tots sabem que les investigacions de Darwin i les dels seus precursors i col·laboradors van posar fi a aquesta exaltació de l'home. L'home no és gens diferent de l'animal ni mica millor que ell; procedeix de l'escala zoològica i està pròximament emparentat amb unes espècies i, més llunyanament, amb unes altres. Les seves adquisicions posteriors no han aconseguit esborrar els testimonis de la seva equiparació, atesos tant en la seva constitució física com en les seves disposicions anímiques. Aquesta és la segona ofensa –l'ofensa biològica– inferida al narcisisme humà.

L'home, tot i que exteriorment humiliat, se sent sobirà en la seva pròpia ànima. En algun lloc del nòdul del seu jo s'ha creat un òrgan inspector, que vigila els seus impulsos i els seus actes inhibint implacablement quan no coincideixen amb les seves aspiracions. La seva percepció interna, la seva consciència, dona compte al jo en tots els successos d'importància que es desenvolupen en el mecanisme anímic, i la voluntat dirigida per aquestes informacions executa el que el jo ordena i modifica allò que volgués complir independentment. Doncs aquesta ànima no és una cosa simple, sinó més aviat una jerarquia d'instàncies, una confusió d'impulsos, que tendeixen, independentment els uns dels altres, al seu compliment correlativament a la multiplicitat dels instints i de les relacions amb el món exterior.

Freud ens acaba d'animalitzar quan posa en relleu que no som els éssers raonables i conscients i no ens podem envanir d'un comportament assenyat, atès que la nostra conducta la guia quasi sempre l'inconscient.

Per arrodonir la nostra inconsistència cultural i científica, per mostrar-nos tota la nostra fragilitat i la nostra natura trencadissa, aquí tenim la quarta gran i severa humiliació: la covid-19.

La grip espanyola el 1918-19 va matar més de 50 milions de persones, moltes més que la pesta negra del segle XIV. Del 1918 al 2020 ha passat un segle, hem enviat cosmonautes a la Lluna, hem avançat en les telecomunicacions i en l'armament. Els físics han sucumbit a la temptació del fascinant macrocosmos i ens hem oblidat del món petit, i ara un virus invisible ens està matant. Les prioritats havien de ser unes altres, primer escorcollar la terra; després, investigar el cel.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació