07 de gener de 2021
07.01.2021
Diari de Girona

2020

07.01.2021 | 00:18
2020

En les últimes hores hem tingut el dubtós privilegi de posar fi a un any surrealista com pocs. Tant que fins i tot ha aigualit la impertèrrita, sorollosa i multitudinària tradició que acompanya les dotze campanades. Aquest cop hem pres el raïm en petit comitè i amb els carrers deserts. El 2020 es va esgotar sense gaire a celebrar, amb el seu apèndix de derrotes i triomfs encapçalat pel drama de la pandèmia i amb la necessitat d'invocar el canvi de calendari com qui conjura la bona sort. En el balanç que solem fer per aquestes dates, l'any va començar al març; pocs recordaran ja el bo i el dolent que hagi succeït en els mesos anteriors a aquest.

Rebre el nou any amb avaluacions i expectatives ens acosta a l'espiritualitat d'altres cultures; tenim la necessitat de mesurar el temps en cicles, de compendiar el fruit de 365 dies en uns pocs adjectius o en un de sol, però a més tots tendim a celebrar-ho amb algun ritual que ens ajuda a expressar el nostre desig de culminar les males ratxes, com si en desprendre'ns de l'última pàgina de l'almanac s'obrís un llibre en blanc que ens permetés tornar a començar de zero. Els hindús celebren a la tardor la seva Diwali, o festa de la llum, amb la qual es disposen a inaugurar el samvatsara estrenant roba i il·luminant amb espelmes totes les habitacions de la casa, per indicar el camí d'entrada a la deessa que reparteix l'èxit i l'abundància. Alguns jueus mantenen el costum ancestral d'enviar targetes de bons auguris als seus parents i amics durant el Rosh Hashaná, que commemoren en el setè mes del calendari hebreu. Per als xinesos, el color vermell atrau felicitat i espanta els mals esperits.

En la nostra cultura, el Cap d'Any és el preludi d'un horitzó obert, on el possible i l'imprevisible es reparteixen les probabilitats; on s'acomiada una època tractant de buscar el punt de reconciliació amb el que ens ha estat advers i d'extreure un aprenentatge que valgui la pena recordar. No obstant això, al 2020 li ha tocat ser una porció de temps maleït, un cercle viciós tancat en una combinació de dígits peculiar i difícil d'oblidar, encara que aquest sigui el desig.

La bombolla d'excepció que va des de l'alba fins a mitja tarda, aquestes hores en què ara se'ns permet fer ús més o menys natural de la nostra vida quotidiana, només és una manera d'evasió d'un present per primera vegada més incert que el futur. Aquest 2020, condemnat al fracàs, indigne de celebrar, de pèrdues sofertes en la més absoluta solitud, en el qual moltes persones se n'han anat de puntetes, en el qual s'ha revelat la fragilitat de la vellesa, la debilitat de la nostra economia i el pes indispensable de la cosa pública en la nostra supervivència, va marxar a mitjanit, i quan el món treu el cap a un nou calendari ho fa amb la cautela de qui sap que només ha passat un dia més, o que només queda un dia menys per deixar enrere la normalitat prefabricada que ens impedeix, per ara, passar pàgina i tornar a la nostra mania de fer plans sense que en aquest instant ens preocupi gaire que es compleixin o no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit