Santa Fe del Montseny, el delta de la Tordera, la fageda d'en Jordà, el torrent de la Cabana a Campdevànol, la font de la Torre a Canet d'Adri, les gorgues del Llierca, i molts més noms formen una llista negra de llocs de verd selecte que han sigut atropellats per uns escandalosos excessos de freqüentació i mals usos del medi natural, sempre fràgil. Ha quedat evident aquella incultura general que puja a muntanya i fa augmentar els indicadors de perillositat en tots els graus del contacte amb zones verdes i altures; només un exemple: de gener a juny del 2020 els serveis especialitzats varen realitzar 1.035 rescats a les muntanyes catalanes.

Els punts sensibles de paratges naturals han sigut molt buscats com a vàlvula d'escapament d'una temporada terrible ocupada per la pandèmia. Molta gent buscava un espai de pau bucòlica i s'ha trobat amb haver-se de barallar per aconseguir un xic d'aparcament a una cuneta de carretera de muntanya. Ha imperat el desig de «sortir», de recuperar llibertat, tot i que provisional, fugir de tristos confinaments.

El desig de retrobar-se amb el vertader medi natural és certament positiu; és reconèixer que la seva presència ens és necessària, benèfica per a la salut, començant per la mental. Però necessitem traça, educació, comportament, per anar-hi a buscar les reserves saludables. Es tractarà de reconduir els desitjos «urbanites», cosa que implicarà alguna normativa restrictiva, per antipàtica que sigui, que ho serà.

És un tema que, justificadament, ja preocupa a les entitats excursionistes d'aquest país. Cal recordar aquell carisma adquirit des dels anys en què començaven les activitats que tenen la muntanya per escenari, l'excursionisme, que ja té més de cent anys ; els excursionistes s'hi apropaven a obrir horitzons amb respecte reverencial, com qui diu de puntetes, amb l'estímul de l'aprenentatge d'aquell sentiment patriòtic, d'on va sortir una clara estimació i progrés en l'estudi de -deixeu-me posar-ho en gloriosa majúscula- totes les Ciències Naturals que han honorat Catalunya i els seus estudiosos.

Ara la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, FEEC, que n'agrupa més de 400, ja ha advertit de la gravetat de la situació: «Defensem l'accés a la muntanya per a tothom, però creiem fermament que s'han de prendre mesures importants per regular aquest accés amb una massificació constant. El fracàs en l'educació ambiental i la manca de consciència i responsabilitat davant del medi natural ha quedat més que constatat». Heus aquí un repte que han de recollir les administracions, aquí que en tenim tantes.

Un altre article d'Enric Faura, a la revista Vèrtex, de la mateixa FEEC, ja preveu les dificultats que vindran en la regulació dels accessos perquè s'hauran d'equilibrar interessos no sempre compatibles, i fa algunes aportacions experimentades ja en altres països, com ara programes de formació i informació, repensar la promoció turística, excloure de certes publicitats alguns llocs molt sensibles, limitar les informacions que banalitzen els llocs.

Caldrà molta revisió de conductes a l'hora de relacionar-se amb la natura. En el moment d'anar-hi i de passar algun dels seus incomptables llindars, hauríem de recordar aquell criteri fonamental que proclama Martí Boada: «El bosc és un temple. Se li ha de donar el mateix respecte que es té quan s'entra a visitar una catedral, siguis o no siguis creient».