Col·locant els Reis a la sala veig de sobte una notable bossa d'Apple i penso que la meva dona m'ha comprat els AirPods Max. Són uns auriculars sensacionals: preciosos i amb una gran capacitat per a la cancel·lació del soroll. D'altra banda, són mastodòntics i caríssims, i em fan tanta il·lusió com és desmesurat el seu preu. Fora un despropòsit que jo me'ls comprés, no tant per la desmesura com per la inutilitat. Què en faria jo, d'una cosa tan grossa? Quan arribés a la barra del Gresca no sabria on deixar-los. És per això que l'única manera de tenir-los és que algú que m'estimi i em conegui me'ls regali, en aquest color blau turquesa que és el més net del món, i em commou que al cap dels anys i de les coses que ens han passat, l'Anna hagi recordat tan bé com soc i s'hagi pres l'alta molèstia econòmica de tenir cura del meu nen profund que jo creia que menyspreava: i vet aquí que no. Veient allà parada la bella bossa blanca d'Apple, em saben greu totes les vegades que em vaig sentir incomprès, desatès, els molts dies i sobretot les nits que el nen abatut no se sentí amb forces per continuar, ni per fer la feina de l'home, i així el nostre matrimoni s'acabà. Penso que potser m'hi hauria d'haver fixat més, i que si hagués estat més atent als detalls potser hauria entès els signes d'un amor com el que jo sempre espero, i que vaig ser incapaç de percebre quan per fi m'estava essent ofert. Em sorprèn tant que la meva dona hagi pensat en aquests AirPods exagerats, i que hagi entès el meu mecanisme interior, i que hagi entrat al joc caríssim de comprar-me'ls, que no em ve una emoció només de l'instant sinó que es torna retrospectiva. Viatjo com seguint el curs d'un riu als anys en què ens vam conèixer i els primers de viure junts, abans de tenir la Maria. Vistos des de la imponent bossa d'Apple, potser van tenir un significat que jo no vaig trobar, i vaig ser un enze, i vaig ser un babau, i tot un doll de vida feliç i infantil, just com m'agrada, va passar pel meu davant i no vaig saber adonar-me'n. M'estranya, perquè el meu detector de parc d'atraccions no m'ha fallat mai per defecte i més aviat soc d'inventar-me'ls allà on no hi són. Però en aquesta freda nit de Reis, col·locant els paquets amb els noms, perquè l'endemà la nena es llevi i veig que els Reis han tornat a passar en tot el seu esplendor, i per a tota la família, sento que molt més que l'aparell determinat, els Reis m'han portat una lliçó i hauré d'aprendre a mirar, el que ja des d'un punt de vista íntim veia perdut, com una nova redempció fundacional.
Hem deixat per al final la col·locació i marcatge dels nostres propis regals, com cada nit de Reis i de Nadal. Veig que agafa la bossa d'Apple i que hi escriu el nom pertinent: «Tiet Joan». Què vol dir, «Tiet Joan»? És el tontaina del seu germà! És un idiota! Per a mi hi ha un jersei del Dutti (que és de Zara, encara que dissimuli amb aquest nom italianot) i un petit pot de perfum que l'endemà quan l'obri veuré que és la meitat de l'ampolla normal de Déclaration de Cartier, obra de Jean Claude Ellena. S'asseca el riu que m'havia dut anys enllà i els Reis ja no són els portadors de cap lliçó espiritual sinó tres bandarres -un és negre- provinents de països heretges i probablement terroristes. Massimo Dutti és una forma de violència, i el seu caixmir, més que de cabra heretge, sembla de rata de Matafaluga. Les mitges ampolles són com les mitges declaracions d'amor i ara tu imagina't que en lloc de demanar-te matrimoni t'hagués dut a un hotel per hores. S'esquerden d'un cop els meus dolços pensaments retrospectius i d'una banda deixo de sentir-me culpable per la manca d'atenció que hauria pogut tenir amb algú que és capaç de fer-me aquest regal, amb tot l'art poètic que significaria, i estic content de saber que els meus detectors no han fallat i que el nen continua tan fi i tan exquisit com sempre. Però sí, és una frustració més i em sembla que no era gaire difícil haver-ho fet una mica millor. Potser no calien els AirPods Max, però sí alguna cosa que tingués més a veure amb mi, i amb la màgia dels Reis, i amb les nits que, ni que només sigui per un instant, fa que et puguis mirar la teva vida, tota sencera, amb uns ulls que no l'havies vista mai.
El nen continua fi i exquisit. I inabastable. Jo soc l'únic nen viu de Barcelona i els devessalls inútils de colors depenen tots de mi. De vegades quan la meva filla em pregunta si els Reis són els pares estic temptat de respondre-li: «No són els pares, soc jo». Però no ho faig mai i més aviat li dic que és lliure de creure els seus amics i llur propaganda descreguda, però que els Reis no solen creure en qui no creu en ells, i que ella ha de saber si vol viure assumint aquest risc. Aquesta és la resposta que el meu pare em donà, quan jo tenia 10 anys, i em va semblar bé, i no en vam parlar mai més. Potser la Maria, d'aquí a molt de temps, sigui màgica amb els nens, o potser els porti unes sabatilles d'estar per casa, com li feu ahir l'Anna, sempre més pendent de les seves domèstiques obsessions que de la intuïció de cap misteri. Potser la Maria creixi en l'enteniment que de tot el que té només n'importa la metàfora, el mecanisme mental que ens va permetre volar per arribar-hi, o potser només recordi els meus excessos com els d'un pare estrafolari i sonat a qui malgrat tot estima.
M'importa una mica pero no m'importa gaire. Tot i que de vegades deliro en algun miratge, com en el d'aquesta bossa d'Apple, l'afany de cada dia m'interessa molt més que la posteritat i fa molts anys que he acceptat que estic sol, ben sol en aquest teatre.
