La represa del debat sobre la utòpica reforma de la Constitució és tranquil·litzadora, perquè delata una rebaixa en la tensió política i un apaivagament transitori de la concentració obsessiva a la pandèmia. La urgència d'una posada a punt basada únicament en l'envelliment del text constitucional equival a exigir l'actualització de la divina comèdia. En síntesi, els polítics se senten més il·lustres que els seus avantpassats, sota el prisma que les seves aportacions seran sempre enriquidores. No hi ha cap comprovació empírica d'aquesta llei.

I si fos exactament a l'inrevés? Una perspectiva més enfocada apunta que la Constitució va tan per davant dels seus afanosos reformadors com el cèlebre virus. La Carta Magna no remet a una realitat antiquada, sinó que descriu un país més avançat que l'actual. Queda camí per recórrer, abans de donar satisfacció als 107 articles vigents. De fet, la passió per corregir el text és una forma gens subtil de relativitzar-lo, de convertir-lo en transitori en allò subjecte a una mudança impossible donada la configuració del Congrés.

Sense anar més lluny, la Constitució ordena «reglar la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació», en la pàtria del «pelotazo» urbanístic. Qui assegura que una reforma progressista i per tant ben intencionada no suprimeix aquesta clàusula revolucionària, sota el mateix criteri que manté actives la reforma laboral i la llei mordassa de Rajoy. O que el text renovat distingeix entre una especulació bona i una altra dolenta. També perillen les exigències d'un treball i un habitatge dignes per a cada espanyol, per no parlar del jurat o de la possibilitat de tot jutge d'encomanar-se al Tribunal Constitucional. Millor deixar la Carta com està, almenys fins arrencar als polítics la sinceritat elemental que s'ha de reformar davant la impossibilitat de complir-la.