La Merixell Budó ha trobat una manera fàcil de desfer-se de les andròmines que li fan nosa a casa. Algunes amigues ho solucionen trucant a l'Associació Reto, però ella no vol que un exdrogoaddicte entri a casa seva, no pel seu passat d'estupefaents, sinò perquè deu parlar en castellà, i això sí que no. No, molt millor donar-ho a la campanya benèfica Cap Nen Sense Joguina. Aquest any la consellera ha fet donació de dos iogurts caducats, un calendari de paret de 2009 de La Caixa (amb imatges de Montserrat), un Satisfyer amb el motoret cremat (és apassionada de mena), un pot buit de tint pel cabell, mitja dotzena de calces, un manyoc de serpentines de la darrera festa de Cap d'Any, uns quants mitjons desaparellats i una urna del 1-O. De llibres, ni un, i no perquè els tingui estima especial, sinó perquè a aquella casa mai no n'ha entrat cap, com s'entesta a demostrar en cada compareixença com a portaveu.

Respecte de l'urna, estrella del lot, la Budó assegura que no és un regal directe, que es subhastarà i els diners serviran per comprar joguines. Fals. El que passa és que és modesta i no li agrada pregonar que ha ideat la campanya Cap Nen Sense Urna, perquè els infants catalans puguin jugar a Republiquetes, igual que hi juga el Governet. El joc va d'inventar-se un país i dur-lo a la ruïna més absoluta i a la fractura social més cruel, mentre t'asseus a sobre de la capsa de plàstic amb l'anagrama de la Generalitat i t'embutxaques tants diners com puguis. Com el Monopoly. Amb diners de mentida en el cas del joc infantil, però de debò i ben de debò en el joc dels adults, com sap la Budó i la resta de llacistes amb càrrec.

Totes les nenes han jugat alguna vegada a cuinetes, ja és hora que juguin a republiquetes, l'empoderament és això. Tot pare ha hagut de simular algun cop que s'empassa sopes cuinades per la filla amb fang i aigua, fent la mateixa cara de plaer que si s'estigués cruspint una llebre a la royal preparada per Bocuse, així és l'amor patern. Jugar a republiquetes és igual, simula que s'empassa el que li posen al davant, malgrat saber que tot és fals, que és una barreja d'interessos privats i corrupció, però fent cara d'estar a les portes d'un nou estat que serà enveja de tot el món, una Dinamarca del sud i una Ítaca clàssica, així és l'amor al càrrec.

De l'única cosa que es pot acusar la Budó és de fallar amb el vídeo de presentació de la Fabulosa Urna Catalana, que aquest és el nom del giny. Asseguda en un sofà, amb l'urna al costat i en una postura que es diria producte d'unes irrefrenables ganes d'orinar, no és la millor manera de promoure la campanya. L'espectador espera que en qualsevol moment la consellera fiqui el cul a l'urna per alleugerir-se, mostrant al món la seva real utilitat. De l'urna, no de la consellera.

Una petita errada que en cap moment desmereix la iniciativa de fer arribar urnes als nens pobres. Veure el matí del dia de Reis com els amics juguen amb la bicicleta, els patins en línia o l'Scalextric, mentre un s'ha d'acontentar amb aquell cubell buit de plàstic, provocarà que més d'un nen pensi que surt més a compte portar-se malament. Almenys així els Reis et porten carbó, molt útil en les fredes nits d'hivern, per a tots aquests fills de famílies arruïnades per les mesures erràtiques del governet en la pandèmia.