Cartes

Xavier Serra Besalú GIRONA

Moltes polèmiques són senzillament o bé instrumentals o bé fruit del fanatisme emocional. Tant si venen de l'una com de l'altra font, em fan llàstima: crec que hem arribat a un nivell de civilització, informació i intel·ligència col·lectiva suficient per no caure en aquests paranys.

El dia de Nadal, el prof. Innerarity (UPV) ha publicat l'article «Nadal en una Europa no només cristiana», certament inspirador. L'essència de la seva anàlisi podria ser compartida tant pels laïcistes menjacapellans com pels cristians que assumeixen la crida de Joan Pau II (1982) a blindar les arrels cristianes d'Europa. Ambdues perspectives segueixen vigents avui dia.

La solució que m'ha admirat és senzilla, com sempre: tocar de peus a terra. La civilització occidental ve de lluny (Atenes, Roma, Jerusalem), d'Orient, i es desenvolupa principalment a la Mediterrània, a tota. Tenim força ànimes. Innerarity proposa que el punt comú és «un conjunt d'hàbits» més que no pas una religió o cultura concretes. Innegable el paper del cristianisme -a la tradició, institucions, art i, fins i tot, a la Il·lustració i per al reconeixement d'uns drets humans universals (vegin-se tantes Convencions i Declaracions).

M'he quedat amb una frase: «El pluralisme de valors». Envers la realitat ni soc -ni penso que es pugui ser- relativista, però ningú n'és propietari de decidir per altres. Europa és una ciutadania i un respecte a la dignitat que hauria de permetre a cadascú trobar el camí de la felicitat, personal i col·lectiva: així ens veuen des de fora.

A la vida social

Jesús Domingo Martínez Girona

A la vida social i política hi ha promeses que, en alguns casos, corresponen a la raó i a la veritat, reflectint aquesta vida que va començar a urdir-se en l'humil pessebre de Betlem; però ni la política, ni l'economia, ni la ciència tenen la capacitat de complir l'expectativa de felicitat i justícia del cor humà.

El Nen que ens ha nascut ofereix alguna cosa realment revolucionària: la felicitat basada en l'amor al proïsme com a reflex de l'amor de Déu cap a cada un. I el més sorprenent és que aquest Déu que aquests dies hem vist recolzat a la menjadora, ve a quedar-se per sempre amb nosaltres. Davant la seva presència s'esvaeixen els embolics, les discòrdies, els enganys, l'afany de poder, diners i plaer, que no poden suplir l'absència de Déu. El Nen Jesús que contemplem commoguts obre el camí d'aquesta nova època de la qual parla el Sant Pare, de la qual estem cridats a ser protagonistes des del lloc que cadascú ocupi en la societat.

La llengua de l'imperi

salvador tarradas ustrell GUALTA

Un diputat ultradretà del Parlament espanyol va dir en sessió parlamentària, referint-se als catalans i la immersió lingüística: «Hay que obligarles a hablar la lengua del imperio...». El que no especificava era si es referia a l'imperi espanyol o al català.

Si no fos perquè el fanatisme, l'ultranacionalisme i la ignorància sempre van de bracet, aquest personal sabria que al segle XIII, mentre el rei de Castella i Lleó, Alfons X dit el Savi, escrivia les famoses Cantigas en galaic-portuguès i provençal -llengua germana del català- i maldava perquè el castellà deixés de ser una llengua vernacle i aïllada per convertir-la en llengua d'utilitat social i polític-administrativa, el català ja era la llengua d'un gran imperi naval, amb Barcelona de capital, que comprenia tota l'àrea d'influència de la Mediterrània, amb la seva quota -pròpia de tots els imperis- de conquestes, massacres i genocidi (València, Dènia, Múrcia, Mallorca, Menorca i Sardenya).