Junts per Catalunya, la formació que lidera Carles Puigdemont, ha rebut un revés amb la decisió de la JEC d'atorgar els drets electorals al PDeCAT, el partit hereu de Convergència. L'expresident de la Generalitat sabia que enfrontant-se a la formació de David Bonvehí i provocant el trencament, corria el risc que passés el que va confirmar ahir la Junta Electoral. Ho tenia previst perquè fa setmanes que la seva gent recull avals als municipis catalans. Desconec fins a quin punt el líder de Junts confiava a guanyar aquesta batalla, tot i que intueixo que les expectatives eren més aviat escasses. Puigdemont volia un PDeCAT rendit als seus peus i l'error el va cometre no calculant que alguns dirigents, alcaldes i càrrecs intermedis plantarien cara. És el que passa quan estires tant la corda; al final es trenca perquè la paciència -i també la por- tenen límit. I ara, encara que el nom «Junts per Catalunya» vulgui representar la unitat de l'independentisme, està molt lluny de ser-ho. A anys llum d'aquell «Junts pel Sí» que, malgrat ser fictici, s'assemblava una miqueta -només una miqueta- a allò que alguns polítics aspiren. Ara hi ha Junts, PDeCAT, Partit Nacionalista Català -els tres sorgits d'allà mateix-, ERC i CUP. Massa oferta i molta possibilitat de vots paperera. El castell de cartes de Junts comença a caure.
