És molt habitual veure la palla en l'ull dels altres i no veure mai la biga en el propi. Quan s'estava produint l'assalt al Capitoli dels Estats Units, Roger Torrent, actual president del Parlament català i que el 2017 anava pels pobles instant la gent a subvertir l'ordre constitucional des de la seva privilegiada posició institucional i salarial, va escriure un tuit: «El que està passant al Capitoli ens ensenya els perills d'alimentar el populisme i l'extrema dreta, i, sobretot, fer-ho des de les institucions. Prenem-ne nota i blindem-nos contra totes les formes de feixisme». O Roger Torrent s'ha posat una bena als ulls o té una cara de ciment armat. No veig cap diferència entre l'arenga de Donald Trump instant els seus seguidors a entrar al Capitoli per impedir la proclamació de Joe Biden com a president dels Estats Units i l'«apreteu, apreteu» de Quim Torra l'1 d'octubre de 2018, hores abans que centenars de persones intentessin assaltar el Parlament de Catalunya. També Trump i els seus seguidors ho fan tot «en nom del poble».

L'única diferència és que a Washington ho van aconseguir i a Barcelona no, entre altres raons perquè els CDRs americans anaven armats, són més decidits que els nostres i la policia del Capitoli, mancada d'efectius, s'ho va mirar. L'objectiu era el mateix. Allà ambicionaven modificar el resultat d'unes eleccions i aquí, imposar una república fictícia. Els que pretenien ser Martin Luther King o Nelson Mandela en realitat eren un calc dels supremacistes blancs dels Estats Units. Els mètodes del populisme són universals. No els han inventat ni Trump ni els processistes catalans.

Certs sectors de l'independentisme han tingut Donald Trump com a referent els darrers quatre anys. Sobretot frisaven amb els seus mètodes per carregar-se la democràcia i l'estat de dret. No serveix de res que ara corrin a desmarcar-se'n o a esborrar els tuits que van escriure, com Joan Canadell, el més votat a les primàries de JxCat. El que està escrit, escrit està. I així sabem que Canadell, quan Trump va guanyar les eleccions, va escriure que «demanaria prudència que el món indepe no se situï contra Trump». O Josep Lluís Alay, el cap de l'Oficina de Carles Puigdemont, que fa unes setmanes va arremetre contra TV3 per haver-se decantat a favor de Biden. O Josep Costa, el ben pagat noi dels encàrrecs de Puigdemont, defensat a ultrança per la CUP en el seu afer amb la Diputació de Girona, que recentment va escriure que «cal aprendre moltes lliçons de com va arribar al poder Trump, com ha governat i com ha estat a punt de ser reelegit. Sobretot, noves formes de comunicació, mobilització i confrontació política». Sí, les mateixes que es van utilitzar a Catalunya el 2017. O el mateix Artur Mas que el 2016 no veia malament el mètode de Trump per assaltar el poder: «Semblava impossible que guanyés, però ha guanyat. I ho dic perquè a ulls de molts, això sembla a vegades impossible, fins i tot en contra de bona part de l'opinió pública i de tot tipus d'opinions, acaba resultant possible». Està molt clar el que pretenia dir.

Les diferències entre els Estats Units i Catalunya, que n'hi ha, són els fonaments de la democràcia nord-americana i que es visualitzen amb la fortalesa de les seves institucions (han resistit la dinamita de Trump), la independència dels mitjans de comunicació (no estan condicionats per les subvencions, com a Catalunya) i les discrepàncies en el mateix partit republicà (aquí, fins i tot els que s'autoproclamen d'esquerres, els comuns, fan de crossa al populisme processista). Però, per damunt de tot, han demostrat que saben esmenar els errors a les urnes. Donald Trump només ha durat un mandat. El dia 20 s'acabarà la seva etapa. Aquí, sumem uns quants anys de governs populistes i al final del túnel no s'albira cap llum de canvi.