(Josep Maria Loperena va morir divendres, als 82 anys; aquest és l'últim article que havia fet arribar a Diari de Girona)
Actualment és un home pròdig i liberal, un ciutadà independent i un demòcrata convençut. O, si més no, ell s'ho creu. Però no sempre va ser així. Baltasar Garzón ha fet de tot al món de la política i del dret. Ha passat de ser el justicier dels GAL a diputat del PSOE; de candidat a ministre de l'Interior i a inquisidor tenaç dels membres de l'ETA, de fals narrador de les seves pròpies proeses a despietat botxí dels independentistes catalans. Ara, tot al contrari, condemna a matadegolla l'absurd propòsit del TS de repetir el judici contra Arnaldo Otegui, en contra de la decisió del Tribunal d'Estrasburg, i és partidari d'indultar els condemnats pel Suprem.
El seu afany de notorietat és il·limitat. Va obrir una causa general, que ningú li va ordenar, reivindicant els drets dels desapareguts en la Guerra Civil espanyola. Va dirigir l'acusació contra Franco, va processar els generals rebels Emilio Mola i Muñoz Grandes i va acusar Queipo de Llano, ministre de l'exdictador, d'un delicte de genocidi. Tots ells difunts. Per declarar extinta la responsabilitat penal del dictador, va requerir al Registre Civil que certifiqués la seva mort, més que notòria. Foren tantes les bajanades de l'exjutge, que l'any 2012 el Tribunal Suprem el va expulsar de la carrera judicial per prevaricador.
La gran batuda de secessionistes reconeguts, que el jutge de l'Audiència Nacional va dirigir l'any 1992, ha passat a la història com a Operación Garzón. Una maniobra política que va tenir la virtut de reagrupar tots els sectors de l'independentisme català que, des de feia molt de temps, no actuaven conjuntament. La majoria dels implicats eren militants del Moviment de Defensa de la Terra o de Catalunya Lliure. Molts d'ells ja havien abandonat la política o s'havien integrat a ERC. L'exjutge de l'Audiència Nacional va posar en marxa un moviment repressiu de neteja per buidar el Principat d'arcaics unionistes que poguessin enterbolir la presència del Rei durant els Jocs Olímpics de Barcelona.
Superant amb escreix les pràctiques de la temible Brigada Social franquista, Garzón va anar molt més enllà que Franco. Amb el genocida, aquests detinguts haurien estat uns dies a presó, mentre que amb Garzón van estar captius durant mesos i, fins i tot anys, abans de ser jutjats per terrorisme i pertinença a banda armada. Garzón, sense tocar pilota, va decretar ordres d'empresonament, fiances carceràries i escorcolls. Excarcerava terroristes i mantenia a la presó persones innocents. Es van practicar tortures com en els vells temps. Jordi Pujol, president de la Generalitat, en cerciorar-se de la repercussió pública que van tenir les detencions, va defensar que tothom té el dret a ser independentista i a no ser detingut ni processat per aquest motiu.
El setmanari El Temps va publicar un manifest, encapçalat per Miquel Martí i Pol, exigint la llibertat dels arrestats. A Girona es va constituir l'Assemblea Llibertat per als Independentistes Detinguts. El ple de l'Ajuntament gironí va aprovar per unanimitat una moció per esclarir els empresonaments i condemnar l'actuació policial. La majoria dels advocats dels presos -Manuel Mir, Mateu Seguí, August Gil Matamala, Sebastià Salellas, entre d'altres- van portar el cas al Tribunal d'Estrasburg. L'alcalde de Girona, aleshores el socialista Joaquim Nadal, va demanar la llibertat urgent de tots ells. Es van fer mítings i actes de protesta a dojo, al Principat, Catalunya Nord i País Valencià. A Barcelona, l'Ajuntament va convocar una manifestació encapçalada per l'alcalde en protesta pels tres arrestats independentistes de la ciutat. Per la seva part, Raimon Obiols i Pasqual Maragall van protestar públicament contra les detencions.
L'operació Garzón no tenia cap sentit. La sentència dictada per l'Audiència Nacional el 10 de juliol de 1995 va declarar que «la banda armada Terra Lliure ja estava dissolta quan el cap d'Estat va visitar Barcelona i que la seva perillositat en el moment actual era nul·la». La resolució acabava proposant al Govern d'Espanya un indult general «per raó de l'escassa entitat del mal causat, la importància de les penes i les raons de política criminal que acabem d'assenyalar».
La memòria històrica no existeix. La frase de Bertrand Russell, «el poble que no coneix la seva història no comprèn el seu present» continua vigent. Vivim en una democràcia de baix nivell, mal asseguda sobre l'oblit per causa del desinterès del poble vers els polítics que la regenten. No som, realment, amos del nostre present, ja que, igual que succeïa a l'escola del franquisme, en què la història no existia, només coneixem el nostre passat de forma summament insignificant.
