11 de gener de 2021
11.01.2021
Diari de Girona

Ben igual que Sophia Loren

11.01.2021 | 00:03
Ben igual que Sophia Loren

Escriure és terapèutic. Des de jove, corro a una papereria a comprar una llibreta cada vegada que tinc una crisi existencial, i ja porto for?ça caixes plenes d'elles. És una manera de reinterpretar la realitat, de fer un creu i ratlla o de veure la història des d'una altra perspectiva. Avui no vull fer creu i ratlla. Ha mort el meu pare. Se n'ha anat un dels meus grans referents i no vull oblidar-lo. Vull que s'apagui el dolor, però no passar pàgina. Vull recordar la seva olor, la seva elegància, el seu aplom caminant i educació. Vull recordar el seu sentit de l'humor, la seva cortesia i generositat. El seu to de veu en saludar amb el seu «Qué pasó?» amb accent canari o com aixecava el polze, dissimulant, per indicar-me que les coses sortirien bé. En néixer, el meu pare va dir que jo era ben igual que Sophia Loren. Crec que, des del primer moment, ja estava clar que no compliria amb les seves expectatives. Vam trigar un temps a descobrir-ho i un altre a superar-ho, però tant li fa. Tenir expectatives sobre els fills o sobre els pares hauria d'estar prohibit. Es perd un temps massa preuat per fer-ho. El coronavirus no s'ha emportat el meu pare, se l'ha endut la malaltia difusa per cossos de Lewy. Una malaltia neurodegenerativa que t'empresona dins del teu propi cos, tortura la teva ment i et consumeix a poc a poc. Cal anomenar les malalties, perquè visibilitzar-les també és terapèutic. El coronavirus sí que m'ha robat la possibilitat de besar-lo i d'abraçar-lo. Besar és una sort i tenir la possibilitat de fer-ho, un privilegi. És una llàstima no haver-ne estat conscient fins a l'arribada d'aquests últims deu mesos. Si ho hagués sabut abans, l'hauria besat més. Sí, pare, t'hauria besat molt més.

Mai s'havia parlat tant de les residències com el 2020. Mai ens havíem enfrontat amb tanta cruesa a la forma com permetem que els nostres pares i avis passin els últims anys de vida. Mai havíem assistit com a espectadors a un dels nostres grans fracassos com a societat: com ens organitzem i quina estructura creem per protegir el benestar de les nostres persones grans. I, malgrat el convenciment que aquesta és la nostra assignatura pendent i que tenim el repte de reformular el sistema des dels seus fonaments, només tinc paraules d'agraïment per als professionals de la residència que van cuidar el meu pare fins a l'últim moment. Gràcies per tenir la curiositat de conèixer com era ell abans de la malaltia i per veure'l més enllà de les seves limitacions. Per tractar-lo amb respecte, vestir-lo amb dignitat i tenir en compte la seva opinió i voluntat. Gràcies per facilitar la informació i comprendre la impotència i desolació de la família. Per compartir les videotrucades i per protegir la seva salut. Per plorar la seva pèrdua i per haver-lo estimat. El coronavirus s'ha acarnissat amb moltes residències, però algunes ho han fet millor que altres. El meu pare i nosaltres vam tenir la sort d'estar en una d'elles. Agrair. Un altre acte terapèutic. Gràcies als amics per acompanyar-nos. Pels escrits, per les trucades, pels àudios, pels missatges. Algunes paraules han estat el millor homenatge que el meu pare podria haver tingut i, per a nosaltres, un gran consol.

Sophia Loren? És que m'ho vas posar una mica difícil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook