Confesso que això que acaba de passar al Capitoli dels EUA em fa molta vergonya, igual que em va indignar i em va fer molta vergonya el que aquí va passar aquell llunyà i nefast 23-F que ens segueix avergonyint anys més tard. El cor de la major democràcia del món, la seu de la sobirania popular de país que ens ha salvat del feixisme en la Segona Guerra Mundial i del comunisme després de la implosió de l'URSS el 1991, ha estat assaltat per una xusma de manifestants irritats perquè creuen la porqueria que Trump els ha venut que hi ha hagut un gegantesc frau electoral i que els han robat la presidència com a resultat de fosques maquinacions, que xarxes partidàries de teories conspiratòries com QAnon difonen per consum de persones crèdules i ignorants.

És molt greu que s'interrompi una sessió conjunta de les dues cambres que tenia per objecte confirmar el recompte del Col·legi Electoral i nomenar president dels Estats Units Joe Biden, cosa que finalment va poder ocórrer ja de matinada quan la sessió va poder continuar un cop desallotjats els okupes. Tot i això, a la nit 6 senadors i 121 congressistes republicans seguien objectant el recompte i donant validesa a les acusacions de frau massiu i de robatori que Trump fa setmanes que va cridant.

Les escenes que la televisió va difondre són per fer posar vermell a qualsevol i el mal és que els integrants de la xusma van ser convidats a fer el que van fer per l'encara president dels EUA que els va qualificar de «grans patriotes», mentre durant molt de temps es negava a demanar-los que es retiressin i a condemnar la violència del seu comportament. Hi va haver quatre morts i diversos ferits com a conseqüència d'actes que un indignat Joe Biden va considerar que vorejaven la sedició i el senador republicà Mitt Romney qualificava d'«insurrecció». Obama, per la seva banda, parlava de «gran deshonor i vergonya».

La ironia és que els Proud Boys i altres atacants del Capitoli no es consideren delinqüents, que és el que són, sinó patriotes cridats pel seu president per salvar la democràcia d'un grup de polítics corruptes que la volen subvertir. La definició del que alguns com Javier Cercas han anomenat «cop d'estat postmodern» que es dona des de dins i no des de fora, i en nom de la democràcia que es pretén enderrocar. Amb 74 milions de vots a favor de Trump en les eleccions del passat 3 de novembre i un 86% dels seus votants convençuts d'haver estat robats, les perspectives per a un govern plàcid de Joe Biden semblen remotes i això és molt dolent perquè el país necessita superar l'actual polarització i unir-se per curar les ferides causades per la covid-19 i la brutal crisi econòmica que ha desencadenat, que s'ha acarnissat en els que ja pateixen injustícies racials, que ha augmentat les xifres de desocupats i que ha accentuat les ja greus desigualtats socials, assumptes tots ells que són a l'arrel del populisme que ha fet pujar Donald Trump a un lloc per al qual ha demostrat no estar capacitat i, naturalment, el pitjor acaba passant. Per incompetència o per paranoia. La llei de Murphy. Fins al punt que, horroritzats pel que encara podria fer en els pocs dies que li queden com a president, se senten veus al Congrés que demanen la seva destitució per la via de l'aplicació de la XXV Esmena per a casos d'incapacitat.

Temps hi haurà d'analitzar els greus errors de seguretat que van permetre accedir al Capitoli als integrants de la Marxa per Salvar Amèrica que Trump havia convocat i després enardit anomenant-los «guerrers» i «patriotes» mentre acusava els seus oponents polítics de ser «enemics del poble». El que ha passat és molt greu, s'ha saldat amb morts i amb un mal enorme a la imatge de la democràcia americana al món, que imagino que haurà omplert de satisfacció alguns a Pequín i a Moscou que porten temps dient que la democràcia és un sistema caduc, en decadència, i per descomptat no comparable a l'eficàcia dels sistemes autoritaris que ells representen.

Repeteixo, un dia molt trist que perdurarà en la memòria per a vergonya d'un gran país i del fatxenda que el va dirigir durant quatre llargs anys i a qui els recents esdeveniments han tret definitivament la careta darrera de la qual encara pretenia ocultar-se. Tant de bo no faci encara més mal.