El primer teòleg del cristianisme va ser Pau. Escriu una vintena d'anys abans dels evangelistes i inventa paraules que avui no tenen el significat de la seva època -redempció, rescat, salvar, lliurament pels nostres pecats...- i el pas del temps ha anat embolcallant d'una pàtina que les fan opaques i incomprensibles per als creients (i encara més per als joves). Ben enteses resultarien engrescadores, però, ara, provoquen distància i rebuig.

Hi ha un fet terrible, que arrosseguem fa uns mil anys, i que forma part del model mental de molts creients actuals, tot i que durant el primer mil·lenni del cristianisme no s'havia pensat mai així. Prové d'un llibre d'Anselm de Canterbury, Cur Deus homo? (Per què Déu es va fer home?, 1097), en el qual argumenta que Déu s'havia d'encarnar en Jesús seguint aquests passos: a) Davant de Déu, tots som pecadors perquè no l'hem obeït prou; b) El perdó exigeix una compensació, un preu; c) Atès que Déu és infinit, la nostra compensació ha de ser infinita; d) Cap ésser finit pot pagar un deute infinit: e) Només Jesús, encarnació de Déu infinit, amb la seva mort, com a sacrifici vicari pot pagar el preu de la nostra desobediència. Aquesta lògica implacable ha format part de la creença comuna de molts creients cristians -fins al film de La passió de Crist, de Mel Gibson (2004), com a botó de mostra- i, malauradament ha servit per explicar moltes expressions de les cartes de Pau que es podrien resumir en aquestes: Jesús se sacrificà vicàriament al nostre lloc (en comptes de nosaltres) per salvar-nos dels nostres pecats. En esquema: tota falta mereix una pena o càstig i, en contrapartida, un pagament que el substitueixi.

El problema és doble: ni la misericòrdia de Déu es pot comportar com un director de banc segons el punt b) d'Anselm (Déu, com els homes, pot perdonar gratuïtament sense cap preu compensatori), ni Pau, en parlar de la mort de Jesús (per a ell sempre lligada a la crucifixió, com a denúncia d'una injusta execució de l'autoritat imperial romana), ho entén així: per a ell, «la creu de nostre Senyor Jesucrist és l'únic motiu de glòria, perquè el món està crucificat per a mi, i jo, per al món» (Ga 6,14); és a dir, en el Crist, el món de la normalitat imperial romana i el seu sistema de domini per la violència i la injustícia ha acabat, ha mort per a Pau, de la mateixa manera que Pau ha mort per a aquesta mena de món. Malgrat viure en aquest món, ha passat a viure-hi virtualment d'una altra manera, gràcies al Crucificat, és a dir, com si ja estigués fora d'aquest món. Viu un veritable trasplantament d'identitat i així voldria que visquéssim tots els seguidors de Jesús. A 1Co 1,17-2,16 oposa la saviesa de Déu a la saviesa d'aquest món que és niciesa, escàndol o absurd, perquè el món no coneix els designis de Déu; Pau els anuncia als corintis perquè no coneguin «res més que Jesucrist i encara crucificat» (1Co 2,2).

Aquest és un eslògan que trobem sovint en Pau. Per a ell, el Crucificat és l'altra cara de la moneda del Ressuscitat. En la seva mentalitat, crucifixió i resurrecció van juntes. Per a Pau, Jesús fou víctima del terrorisme d'Estat de Roma i per això fou també vindicat per Déu, enaltit com el veritable Senyor (Kyriós), contraposat sarcàsticament al senyoriu de l'emperador, únic a ser tractat de Kyriós. La visió del Ressuscitat camí de Damasc no havia estat debades. Ni aquella visió ni la dels apòstols de la resurrecció de Jesús no s'haurien pogut fotografiar mai. Es tracta d'una experiència vital (cosa que els creients oblidem sovint: relats, pintures, escenografies i films de la resurrecció no ens ajuden a fer-ne l'experiència). L'enaltiment, la resurrecció de Jesús -no una simple revitalització de les funcions fisiològiques del seu cadàver, sinó una nova creació- després de la crucifixió resulta salvadora per a la humanitat, però no en el sentit d'esborrar-nos els pecats i deixar-nos franc el camí del cel i de la vida eterna després de la mort -models mentals paganitzants-, sinó com un esdeveniment, el fet de ser salvats, que ens afecta la vida abans de la mort, que ens ateny ja ara, en aquesta banda de la vida. Per això he parlat de trasplantament. «Ell ha mort per tots perquè els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells [...] Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2 Co 5,15.17-18).

Pau en parla al capítol 15 de la primera carta als corintis. Ens hi explica la tradició primitiva que havia rebut: «Crist morí pels nostres pecats [...], s'aparegué a Cefes i al Dotze, a cinc-cents germans, a Jaume i, finalment, a ell, el darrer de tots» (1Co 15, 3-9). D'aquestes aparicions els Evangelis no ens en parlen. Per a Pau, la resurrecció només té sentit entesa com l'inici de la resurrecció de tots: «Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort» (1Co 15,21). El sorprenent és que, en contra del que explica certa teologia, en lloc d'inferir la resurrecció general a partir de la de Crist, Pau parteix de l'esperança jueva en la resurrecció de tots per explicar la resurrecció de Jesús (1 Co 15,13.16). En definitiva, Pau comprèn la resurrecció de Jesús com l'inici de la resurrecció general (i per això «si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe» del verset 20). I no pas perquè, com alguns creuen, s'equivoqués i pensés que la segona vinguda de Jesús era imminent -que ho pensava, com palesen els versets 51-552, 1Te 4,13-18 o Rm 13,11-12-, sinó perquè la resurrecció general ja ha començat; per a Pau, Déu ha començat ja la nova creació, la purificació d'aquest món d'injustícies (el Regne és entre nosaltres amb el llenguatge dels Evangelis) i cal que ens engatgem participant en la transformació d'aquest món. Aquest és el seu sentit pregon de la fe.

He emprat alguns termes -salvació, morir pels nostres pecats...- que caldrà explicitar, en un proper article. De moment, cal que ens quedi clar que l'argument d'Anselm, que arrosseguen tants creients, no és vàlid. Encara que Pau ho repeteixi en altres llocs -Déu no va plànyer el propi fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres (Rm 8,32)-, la crucifixió sacrificial de Jesús no va ser voluntat de Déu ni entrava en el seu pla, ni tan sols calia que en proveís la víctima. Jesús es va lliurar perquè va voler (Oblatus est quia ipse voluit, Is 53,7), en concòrdia amb Déu Pare, davant la generositat del Fill ple de l'Esperit. Aquest model mental de voluntat de Déu en la crucifixió només es pot entendre ex eventu, és a dir, des d'una mentalitat postpasqual, quan tot ja s'ha esdevingut i Pau vol relacionar la gesta del Fill amb l'actitud del Pare. Però faríem bé de trobar altres traduccions