En el feliç retorn dels Estats Units a l'edat de pedra, Trump ha rematat l'11-S que va traumatitzar a perpetuïtat els seus compatriotes. El dinamiter de cabellera de color de palla ha completat la trajectòria interrompuda del vol 93 d'United Airlines, que va sortir de Nova Jersey amb destinació a San Francisco en aquell assolellat matí de l'onze de setembre de 2001. Després del segrest de l'aeronau per quatre membres d'Al-Qaeda, els quaranta tripulants i passatgers es van assabentar per telèfon del destí patit pels avions estrellats simultàniament contra les Torres Bessones.
En un tret d'heroisme, el passatge del United 93 es va enfrontar als deixebles de Bin Laden, sabent que es tractava d'una missió suïcida. En efecte, el Boeing 757 es va estavellar als camps de Pennsilvània sense supervivents. El desviament incomplet va propiciar especulacions sobre si la destinació imposada pels segrestadors era el Capitoli o la Casa Blanca, en els soterranis de la qual es trobava refugiat el vicepresident Dick Cheney. La tortura a un dirigent d'Al-Qaeda va permetre concloure que la bomba volant havia de precipitar-se contra la seu del Congrés.
Amb dues dècades de retard, Trump ha dissenyat el guinyolesc espectacle sagnant que ha enfonsat per sempre la reputació democràtica dels Estats Units. L'imperi recau en el trauma col·lectiu que el va assaltar després de l'11-S, i els seus habitants s'enfronten al dilema infernal que van afrontar els passatgers de United 93, el títol de l'excel·lent pel·lícula de Paul Greengrass sobre el segrest. Els nord-americans han de triar entre la destrucció impune d'una estructura institucional amb dos segles i mig de vigència o el suïcidi col·lectiu.
Nancy Pelosi, la presidenta de la cambra baixa que va fugir veloç de les seves funcions davant l'arribada dels vàndals, aspira a infligir a Trump l'estigma d'haver estat l'únic president amb un doble impeachment. La veterana Demòcrata saldaria d'aquesta manera el seu odi personalitzat cap a l'encara inquilí de la Casa Blanca, però oblida dos detalls. Al bufó fora de si no l'importa l'escarni que pugui rebre dels congressistes, aquests nyicris contra els quals va enviar el seu exèrcit de pallassos de Stephen King, amb el doble objectiu d'aterrir-los però especialment de humiliar-los. I sobretot, el nul Biden a qui Trump anomena «Pepe» seria una víctima col·lateral de la defla?gració i la degradació del seu predecessor.
El trauma és el biberó dels puerils nord-americans, l'únic poble que es disfressa de Batman per assaltar el Congrés. El Trump despitat coneix el seu públic millor que ningú, per la qual cosa no només reconcilia els seus conciutadans amb la postració nacional davant del xoc, sinó que arrodoneix els atacs inacabats de l'11-S. L'estupor que provoca el penediment del president es deu a la proliferació de caràcters que abasta la seva personalitat múltiple. Tot governant acaba envoltat de xarlatans que l'impedeixen analitzar la realitat, però Trump porta el babau a dins.
Trump està madur, però el seu assalt psicològicament letal no deixa seqüeles en el món de ficció de la política. Des de la perspectiva de la Técnica del golpe de Estado de Curzio Malaparte, el nord-americà va cometre el mateix error que el general espanyol, que el 23-F no es va decidir a canalitzar cap a la seva involució la maniobra d'òpera bufa de Tejero en un altre Congrés. En ambdós casos, es mobilitza els descerebrats que seran els primers sacrificats un cop avanci el putsch, però els promotors amagats a rereguarda queden paralitzats en contemplar el fulgor que adquireix la seva foguera.
La indecisió de Trump no l'absol, sinó que augmenta la seva culpabilitat a dues bandes, perquè els seus partidaris i detractors competeixen ara en acusar-lo d'alta traïció. L'autocop és una modalitat que potser explica el turc Erdogan com el seu més redomat practicant en exercici. Amb tot, el líder nord-americà no va aprendre la lliçó de Boris Ieltsin, el seu dipsòman equivalent rus, en la presa del parlament de Moscou a la qual va procedir l'octubre de 1993. L'autocolpista rus va obtenir una dictadura a estrenar de la seva obstinació contra el legislatiu, el seu imitador nord-americà abandona l'empresa amb el serrell socarrimat.
En un capítol posterior, Trump fingeix el seu penediment per evitar la presó. En l'encara president, el simulacre de petició de perdó pel seu fallit autocop és més costós que ordenar l'assalt al Congrés. Com era de preveure, l'Iran, la Xina o Rússia s'han abalançat sobre la immaduresa dels nord-americans. De nou, són els traumatitzats pel perfeccionament de l'11-S que hauran de lidiar amb les repercussions, mentre l'autor del desastre juga a golf a Florida.
Els partidaris i detractors de Trump s'agermanen en la seva fe inamovible en el personatge. Perquè es tracta de seguir parlant del magnat, un creador de riquesa a qui deuen la seva fortuna les xarxes asocials que presumeixen hipòcritament d'escandalitzar-se davant dels excessos del monstre que han criat. Com que l'espectacle ha de continuar, Trump es nega a fer ombra amb la seva presència a la investidura de Biden, a falta de decidir quin d'ells és més probable que no arribi al dia 20.
