Diu Barack Obama en un moment de les seves memòries (Una terra promesa): «No era una sorpresa que una part de la meva feina impliqués ordenar que matessin persones».
Aparto el llibre a un costat per pair la frase. No sé si és molt valenta o molt cínica. Es presentaria vostè com a aspirant a un lloc de treball en el qual la missió, parcialment almenys, consistís a ordenar que matessin persones? «Ordenar que matessin persones», afirma. Podria haver dit «matar persones» a seques, ja que ordenar un acte constitueix una manera d'executar-lo. Però recorre a la perífrasi (molt lletja formalment parlant, per cert) com per deixar ben clar que ell no hauria de tacar-se les mans. Els caps no es taquen les mans, ja que disposen de botxins que cobren per embrutar les seves.
Romanc atònit a causa de la contundència de la frase, escrita per un home amb l'aspecte i la fama d'una bona persona. En el llibre citat es refereix molt a la seva dona i les seves filles, mostrant-se com una persona familiar, plena d'afectes. No estic llegint, en fi, les memòries d'un psicòpata incapaç de col·locar-se en el lloc de l'altre. Parlem d'un individu normal que la seva vida apareix guiada pels afanys i les preocupacions de la majoria de la gent. Els seus col·laboradors l'adoren i ell respon a aquestes mostres d'afecte amb dosis estimables de sincera amistat. Sovint porta les nenes a l'escola i va a cerimònies religioses i juga innocentment amb el gos sobre la gespa dels jardins de la Casa Blanca. Li agrada sortir a sopar amb la seva dona, estima el cinema, la lectura, el teatre. Aprecia l'ordre i pateix per les desigualtats del món que li ha tocat governar. Plora quan mor la seva àvia i s'angoixa davant les dificultats econòmiques dels pagans de la crisi (o el que fos) de 2008.
Però al mateix temps sap (ho sabia ja quan va presentar la seva candidatura) que part de la seva feina implicaria «ordenar que matessin persones». Podria haver omès aquesta frase d'un llibre de 900 pàgines sense que ningú la trobés a faltar, però alguna cosa, dins d'ell, l'obliga a posar-la. Com anomenar aquesta «alguna cosa»? És contrició, realisme, sinceritat, desvergonyiment? És una mostra de poder? Ho ignoro i aquesta ignorància cruel aconsegueix amargar-me el dia.
