Repassem: el consum particular de les noves tecnologies és la gran aportació cultural i material del neoliberalisme desencadenat. Les van fer dues generacions successives d'adolescents treballant obsessivament en els garatges de les seves cases suburbanes i es van convertir en milmilionaris joves amb empreses en què els creatius podien comportar-se com si no haguessin arribat a la maduresa jugant al futbolí en bermudes.
Poc més que adolescents van crear les xarxes socials sobre el model del llibre dels companys de la secundària i s'hi practiquen comportaments de colla de xavals: inclusió i exclusió, amors i odis, carrincloneries i zascas. Hi ha el narcisisme de l'edat de construcció, necessitat d'aprovació a raig i exhibició contínua per a la comparació des del que he menjat, comprat, o viatjat fins al porno entre particulars que de seguida surt de l'àmbit de la confiança, tan important i tan feble en aquests anys.
La gran ficció de les pantalles són els superherois i la gran indústria de l'entreteniment, el videojoc, que té pares quarantins jugant unes quantes hores a la setmana a jugar, cosa que abans només feien els fills.
Des que vam entrar pel neoliberalisme i les noves tecnologies en el món de l'individualisme es van tornar referents les celebrities: els famosos de la fama que van substituir els coneguts de la reputació. Aquí segueixen 20 anys després els reality shows mantenint en exclusiva l'audiència d'alguns canals i millorant la d'altres, amb joves i madurs perfectament seleccionats per defensar-se en colla (el grup natural dels adolescents, el gang del bandit adolescent).
Per què ens sorprenem que hi hagi hagut un intent de cop d'estat o de revolució per fer-se una selfie al Capitoli i que a Donald Trump, el president que va arribar a celebrity en un reality show, se l'hagi castigat traient-li el mòbil o, almenys, les seves aplicacions de Twitter i Facebook?
