Twitter ha decidit suspendre el compte de Donald Trump davant «el risc de més incitació a la violència». Ho ha fet després que Facebook, Snapchat, Twitch i altres plataformes també li posessin límits. Molts ciutadans americans -i de tot el món- alarmats pels esdeveniments de Washington han celebrat la mesura, mentre que els devots del president ara busquen per quins canals poden transmetre el missatge del seu ídol, ja que l'aigua sempre troba camí. Entremig, la qüestió de la censura. Fer callar algú sense l'aval d'una sentència és contrari a l'esperit de la democràcia? Sí, però és legal quan ho fa una empresa privada, i aquest és el problema.
La famosa primera esmena de la Constitució dels Estats Units diu que «el Congrés no podrà elaborar cap llei» encaminada a «coartar la llibertat d'expressió ni la de premsa». Però Twitter, Facebook o els altres mitjans de publicació a internet no són el Parlament, i no els afecta la restricció constitucional. Els congressistes no poden aprovar una llei que impedeixi a Trump dir animalades (i assumir-ne la responsabilitat), però les plataformes digitals que utilitza per divulgar-les sí que poden fer-ho, perquè són de propietat privada, i els amos poden imposar unes mordasses que ni legisladors ni Govern no gosarien.
És alarmant que el pitjor populisme utilitzi les xarxes per intoxicar i manipular amb una riuada de falsedats, però també ho és que la defensa consisteixi a esperar que els seus propietaris administrin la llibertat d'expressió, un dret fonamental que ha de ser defensat pel poder polític i només haurien de restringir els tribunals, en casos concrets i segons les lleis d'uns parlaments que nosaltres elegim i nosaltres podem canviar. Però quan l'aixeta del dret a parlar està controlada per la propietat de la comunicació digital, i aquesta, concentrada de forma monopolista en unes poques mans, hem d'entendre que l'essència de la democràcia ha estat privatitzada. Cal revertir-ho abans que no sigui massa tard.
