El Govern de la Generalitat nascut de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i constituït per la coalició de Junts per Catalunya i ERC s'ha caracteritzat pel desgavell en la gestió i la lluita política entre els dos socis.

Els partits independentistes afronten les eleccions autonòmiques del 14-F dividits i enemistats. A més d'ERC i la CUP, l'úter convergent representat pel PDeCAT ha parit Junts per Catalunya (àlies Puigdemont), el Partit Nacionalista Català i grupuscles irrellevants (Convergents, Lliures...).

Però l'oferta electoral independentista es resumeix, amb matisos, en la «confrontació intel·ligent» (atiada per Puigdemont) o el pactisme conjuntural per intentar acumular forces de cara a un nou embat contra l'Estat (defensat per Junqueras).

Les altres opcions, ubicades dins la nebulosa del catalanisme polític i abanderades del consens per mantenir una relació sense ruptura amb Espanya, és previsible que siguin residuals en una societat tan polaritzada com la catalana.

Ara bé, cal analitzar curosament l'estratègia de Puigdemont perquè, al contrari que Junqueras, el seu irredemptisme construeix trinxeres immutables d'intransigència.

En efecte, a la vista del fiasco de la proclamació de la república catalana, en comptes d'un replegament tàctic, va optar per una fraseologia radical per cobrir-se les espatlles després de la seva fugida a corre-cuita i, a la vegada, va avivar la fortalesa emocional dels seus seguidors amb l'apel·lació de «ni un pas enrere».

Sense cap pudor, Puigdemont reivindica «el paper de l'exili, la trinxera exterior» i crida a defensar per dignitat la «primera trinxera».

Aquesta fugida cap endavant parteix de la premissa que els independentistes no han d'abandonar les trinxeres per buscar punts de trobada amb la resta de ciutadans.

De fet, és entestar-se a no reconèixer l'engany de fer creure que hi havia condicions suficients i suports favorables per assolir un estat propi d'avui a demà.

Per alguns exaltats, el balanç d'aquests tres inclou haver «desemmascarat el colonialisme i l'autoritarisme espanyol i les hipocresies europees» i haver demostrat que «la Generalitat de Catalunya o és una eina per disfressar l'ocupació espanyola o no és res més que una dèbil trinxera per evitar que el genocidi en curs agafi encara més volada».

Quina paranoia més perillosa! Aquests disbarats recorden aquell general francès de la pel·lícula Camins de glòria (1957) que ordena un atac suïcida contra les posicions enemigues en un punt estratègic per la guerra de trinxeres, amb un resultat catastròfic.

Bé, les trinxeres acollien els soldats mentre els oficials s'hostatjaven en un sumptuós castell. Aprendrà la lliçó el cabdill de Waterloo?