Després de l'anunci de la xarxa Twitter sobre el tancament del perfil del president americà Donald J. Trump de forma permanent degut al «risc d'una major incitació a la violència», des de la Casa Blanca i a través del compte oficial del Govern no s'ha trigat a criticar la mesura per atemptar, segons diuen, contra la llibertat d'expressió.

Certament, nombroses preguntes emergeixen i caldrà que siguin degudament analitzades i respostes. De fet, el debat entre els límits de la llibertat d'expressió i el seu eventual xoc amb d'altres drets i llibertats fonamentals compta amb una àmplia literatura des dels inicis de l'emergència de societats democràtiques i liberals amb John Stuart Mill, qui observava els perills de les imposicions de l'opinió majoritària sobre les minoritàries, com el seu màxim exponent. El que és segur, tanmateix, és que de moment Trump no podrà seguir llançant consignes buides o plenes de falsedats, en una lògica d'indiferència cap a la veritat, a través del seu altaveu principal on comptava amb més de vuitanta-vuit milions de seguidors. I res podia representar millor el que ha significat el seu mandat i presència a l'espai públic que una retirada acompanyada de la pèrdua del seu aliat principal: Twitter.

Al llarg de les darreres setmanes Trump no ha deixat de fer-se ressò de teories de la conspiració que posaven en dubte el funcionament de la jornada electoral que culminà amb la victòria del tàndem demòcrata Biden-Harris. Després de sostingudes declaracions sense cap base jurídica sobre un possible frau en una de les democràcies mundialment més consolidades, Trump utilitza ara els seguidors que l'han cregut cegament per justificar el seu argument. Així, el senador republicà Ted Cruz o el mateix president es recolzen en les últimes enquestes, tot assegurant que tres quartes parts de l'electorat republicà considera que va existir algun tipus d'irregularitat electoral, per tal de justificar unes proclames que foren, en un ambient de clara polarització, les que serviren per fer interioritzar aquestes idees a la turba trumpista que assaltà el Capitoli la setmana passada.

I res millor que xarxes com Twitter, on desapareix la figura intermediària i crítica que representen els mitjans d'informació i els periodistes, amb qui Trump ha protagonitzat més d'una disputa, per tal d'afirmar sense més consideracions allò que a un li interessa, tot desafiant aquell qui el contradiu en una lluita de likes i retweets on els populistes sempre guanyen per la simplicitat i atractiu dels seus missatges.

Vivim en una època marcada pels reptes generats arran del sorgiment d'aquestes noves eines que alhora es presenten com una font d'oportunitat i amenaça. Lluny queden els postulats ciberutopistes i la fe cega en la naturalesa emancipadora de les eines digitals, vistes com una font de progrés i reducció de la desigualtat.

Tot desestructurant l'espai públic, xarxes com Twitter han afavorit la creació de bombolles i càmeres d'eco que ens aboquen a una pèrdua de la noció del món comú. Ho veiem en els recents episodis comentats però també a casa nostra. L'aparició creixent de líders populistes i l'ús que fan d'aquestes xarxes és certament preocupant. Recordem que la democràcia és fràgil i complexa i que sense una forta confiança ciutadana en el sistema pot resultar internament amenaçada. En aquesta línia, per tant, cal considerar els reptes que plantegen les noves tecnologies i deliberar la qüestió degudament amb l'objectiu d'assolir una transició digital en termes d'ètica i rendició de comptes quan sigui necessari.

Com ens informa l'historiador Philipp Blom, «la democràcia i els drets del ciutadà no són la norma ni la conseqüència lògica del progrés. Són una jove i rara excepció històrica, potser només un simple episodi». En aquesta línia, cal desafiar els desafiadors del sistema per tal de preservar-los.