En el nostre interior, la majoria de les vegades, se senten plomes d'ocell. Sí, les mateixes que componen metàfores i ens mostren la nostra pròpia decadència. En aparença som homes civilitzats, però la vida, servint-se de la quotidianitat, ens demostra que som simples i salvatges.
Sempre he pensat que al costat d'allò vast i ordinari hi apareixen les mancances que neixen de la falta de tacte i intel·ligència. Dit d'una altra manera, crec que el refinament s'afirma amb el coneixement i la cultura.
Fa pocs dies em vaig asseure a veure les «diversions» d'un grup de mascles. Sense delicadesa ni sensibilitat, i amb la brutalitat pujada de to, anaven parlant de les dones i reduint la conversa a una paraula: «putes». És evident que al costat del xaisme prolifera tot el pitjor i els esquemes dialèctics són molt reduïts. Ja saben que juntament amb la ignorància tot es fragmenta i es concep «d'aquella manera». Però no és sobrer dir que determinats «mascles» fan fàstic. Sí, me'ls imagino en la intimitat i es desperten en mi unes ganes de vomitar espantoses. Al costat de la paraula «puta» hi ha l'estrip brutal del masclisme... És impossible ser la complaença de les bèsties i, afortunadament, després de molts anys anul·lades, les dones ja no necessitem cap home que no ens valori i respecti. Prou van aguantar les nascudes sobre el sòl de Franco. Hi ha molts homes meravellosos, però malauradament encara queden masclistes i xais. Les dones som l'abundància que amb virtuosisme agilitza tota producció i a dia d'avui podem (gràcies a Déu) enviar a prendre pel cul a tots aquells que no ens concedeixen el nostre lloc. Dir «puta» a una dona és no considerar que la manca de respecte és la principal impulsora de moltes tragèdies. Fragmentar és destruir...
