Ha estat una llàstima que per culpa del coronavirus les passades festes nadalenques els amics i famílies no ens hàgim pogut reunir a casa o en un restaurant com solia ser costum per aquestes dates. Entendreix recordar les reunions tradicionals que, tant la nit com el dia de Nadal i les diades de Cap d'Any i Reis, tenien lloc a la majoria de llars catalanes. Unes trobades i uns àpats que transcorrien amb més o menys harmonia (tot s'ha de dir) i que solien aplegar pares, avis, germans, cunyats, nets, nebots, cosins i amistats en general. Aquest any, però, la por a la covid-19 ens ha obligat a trobar-nos només els integrants estrictes de la nostra bombolla que vol dir poca gent. Persones, a més, que ja ens veiem cada dia i, esclar, això no és el súmmum de l'alegria, que diguem.
M'imagino que molta gent recorda amb recança el bé que s'ho van passar les festes de Nadal d'ara fa un any, amb la parentela reunida al voltant d'una taula, menjant, bevent i fent xerinola, sobretot durant la llarga sobretaula parlant d'això, d'allò i del de més enllà i alhora defugint de la manera més hàbil i hipòcrita possible els temes candents de l'actualitat política i social catalana, no fos cas que feríssim susceptibilitats o irritéssim sensibilitats a flor de pell. Qui no recorda encara emocionat com de pressa li va passar el temps no parlant de segons què! Segur que fins i tot hi va haver comensals que van quedar per trobar-se al cap d'uns dies per poder reprendre el fil de les inacabades no converses i seguir no parlant de tantes i tantes coses que els havien quedat al cap.
Aquest any ens hem hagut de conformar amb trobades virtuals a través de Zoom, Jitsi o similars i ens hem vist obligats a no parlar de segons què per via telemàtica. En els xats de WhatsApp que molts mantenim, també hem pogut no tractar molts temes problemàtics. Ara, hem d'admetre que no és pas el mateix no parlar per via telemàtica que deixar de fer-ho de tu a tu. Quan estàs a prop d'algú que veus en persona i que pots tocar, és un no parlar molt més directe i natural. Dit d'una altra manera, no és tan fred ni distant; notes l'escalfor reconfortant del no diàleg. Les coses, però, són com són i hem de confiar que ja vindran temps millors que ens permetran tornar a no conversar veient-nos les cares.
Els catalans portem tant de temps practicant el no parlar de segons què que ens hi hem ben acostumat i hem arribat a uns nivells de perícia i excel·lència tals que ja no sabríem estar-nos-en. D'alguna manera, ens hem convertit en mestres d'allò que Dorothy Nevill deia que és l'autèntic art de la conversa, que consisteix no tant a dir allò correcte en el moment i el lloc adequats com a no dir allò incorrecte quan en tens moltes ganes. Però ja se sap, és el que passa amb les rutines, que, de tant practicar-les, t'hi acabes habituant i fins i tot t'acaben agradant tant que ja no sabries actuar d'una altra manera. Espero amb candeletes, doncs, que la vacuna doni bons resultats aviat per tal que, a més de deixar-nos girar full del coronavirus, ens permeti també reunir-nos, per fi, amb familiars i amics al voltant d'una taula per fer tabola i continuar no parlant de tants temes que encara ens queden per no tractar. Ves a saber, però, si d'aquí a les properes festes nadalenques, les coses no hauran canviat prou perquè, tot i que amb recança, hàgim d'abandonar aquesta rutina de no dir el que voldríem per, finalment, tranquils i relaxats, poder tractar qualsevol tema de la nostra actualitat immediata sense por de prendre mal.
