Quan es deixa de veure el que es té al davant? Hi ha un conte d'Edgar Allan Poe, La carta robada (sobre la qual Lacan, per cert, va fer un seminari), en el qual s'exemplifica la dificultat de trobar el que es troba al seu lloc (en un escriptori, en el cas de la famosa carta). On més papers perdo jo és a la meva pròpia taula de treball, que amb prou feines té un metre quadrat. I no és que es perdin, és que no els veig. El mateix que passa amb els objectes passa amb les persones. Hi ha qui porta anys sense «veure» el seu cònjuge, al costat del qual se'n va a dormir. Vaig estar fa poc en el funeral de l'esposa d'un conegut que es penedia de no haver reparat en la importància que aquesta dona havia tingut en la seva vida. Observava el seu cos com si acabés de descobrir-la. Només va ser capaç de fixar-s'hi quan se li va revelar dins el taüt: fora, doncs, dels seus llocs de sempre.
Normalment dic en els tallers d'escriptura que no veiem els semàfors, aquestes notables escultures de carrer, perquè els tenim al davant. Si un dia en col·loquessin un al nostre dormitori, aquella nit, en entrar-hi, ens quedaríem sorpresos per la pertinència de les seves formes i per la precisió dels seus colors i pel ritme dels seus apagats i encesos.
- Sortiu al carrer -dic als alumnes-, atureu-vos davant el primer semàfor i intenteu després descriure'l.
Puc assegurar que es tracta d'un dels exercicis d'estil més productius que es pugui imaginar.
Donald Trump portava quatre anys a la vista de tothom. Estava tan present que els ciutadans van deixar de veure'l. Entengui's el que dic: el veien a la manera d'un embalum, com veiem nosaltres els semàfors amb els que ens creuem al cap del dia. Però van perdre de vista els seus detalls, la seva capacitat destructiva, la seva maldat intrínseca. Va haver d'assaltar o ordenar assaltar el Congrés (el semàfor al dormitori) perquè fins i tot els seus s'horroritzessin del monstre al qual havien alimentat sense voler. Quan deixem de veure el que tenim al davant dels nostres nassos? No sabria dir-ho, però aquesta ceguesa afecta tant pel bo com pel dolent. Hi ha persones que no veuen els seus fills fins que se'n van de casa i fills que no veuen als seus pares fins que moren.
