En l'anterior article comentava el fet extraordinari de la precoç militància al partit del senyor Roger Torrent així que va néixer, obtenint el carnet de mans de la llevadora. Res de l'altre món, perquè en aquest article els parlaré d'un personatge que supera en precocitat de militància al partit, cosa inimaginable i que al lector li semblarà ficció. Es tracta del gran Pere Aragonès, àlies el Gran. Aquest putxinel·li no va esperar que la llevadora li lliurés el carnet del partit, car ja l'havia recollit ell mateix sent encara un fetus a la placenta. Els metges encara es pregunten com va ser possible. Un cas per a la ciència. I quina va ser la sorpresa de la llevadora quan en el part va veure, garratibada, que el nadó Aragonès venia al món somrient, amb barba i el carnet del partit a la boca.
M'agrada molt aquest xitxarel·lo Aragonès el Gran, el personatge que ara mana, per dir-ho així, la regió o comunitat autònoma espanyola de Catalunya. És un individu molt adient, que reflecteix amb precisió el tarannà coratjós i digne d'aquest poble. Aragonès el Gran, barrufet rondinaire sense que sembli que rondina, fa passar la queixa per determinació i la xerrameca per acció. No és casual, doncs, que ocupi el càrrec, o més aviat descàrrec que ocupa. Al contrari. Ningú podrà dir, per tant, que a Catalunya no hi ha meritocràcia. Acusar el Gran d'haver arribat on és per paràsit grimpaire dins el partit sense haver fotut mai l'ou està fora de lloc. Seria com tenir davant la Bardot dels seixanta i fixar-se en el color de les seves sabates. Cal ser insensible, incapaç de separar el gra de la palla per entretenir-se a retreure a Aragonès el Gran el seu historial. Aquest personatge em sembla pura màgia, perquè cap paraula no seria capaç de descriure ni per aproximació el que ens revela la seva figura, gestualitat, veu i to lil·liputencs dels discursos amb què ens obsequia.
Aragonès el Gran encarna a la perfecció el català llacista, d'altra banda gens entusiasmat a votar el xitxarel·lo Aragonès el Gran perquè considera que «no té carisma». El català llacista és amant de tot el que encarna el Gran, però sense que es noti. El llacisme, per bé que anomenat moviment transversal, probablement perquè acull tot el ventall de l'estupidesa catalana, és amant de personatges com el senyor anestesista Pujol, que sembla que es mengin el món de cintura amunt, però que de cintura avall estan fent caca. Aragonès el Gran, en canvi, sembla que està fent caca de cintura amunt i de cintura avall, i això els resulta intolerable. L'embolcall és essencial per al llacisme, perquè suposa el contingut. Això no significa que el llacista intenti amagar la buidor del contingut amb l'embolcall. No. La cosa és molt més fascinant, i certament manicomial. El llacista creu fermament en aquesta idea de simbiosi entre embolcall i contingut, i de fet no es planteja altra cosa. D'aquí que el bonic llacet groc contingui concentrades totes les idees processistes. Aquesta prodigiosa tasca metafísica promoguda en la seva gènesi pel gurú anestesista Pujol, i de la qual per descomptat Aragonès el Gran és un deixeble aplicat, ha estat la constant dels últims quaranta anys.
L'inefable art de dir i fer «com si», si bé crèiem que havia arribat al virtuosisme més sublim en l'època del senyor anestesista Pujol, de fet va arribar a l'obra mestra l'1-O del 2017 amb el pòtol de Waterloo, quan es va fer anar a la gent per votar sí o no a la independència mentre se'ls deia repetidament que la cosa no anava d'independència, sinó de democràcia. Sensacional. Algú va protestar? Al contrari. Repetició del delirant mantra i llacets grocs i veneració als propiciadors d'aital virtuosisme triler, inèdit al món. Al catalanisme li va la màgia, i la independència no es fa naturalment amb màgia, tal com no l'ha feta mai cap país del món. Per això l'enemic número u de la independència és el catalanisme, llacisme en la seva versió moderna 2.0, i molt aficionat a les performances i resta d'entrañables danzas regionales. Com Franco, vaja.
Però no és aquesta prodigiosa màgia el que més m'enlluerna, malgrat que em tingui cec de tanta lluïssor. He arribat a passar nits senceres d'insomni intentant entendre i assumir que Aragonès el Gran pertany a Esquerra i no al partit del pòtol de Waterloo. La veu nasal i el to i gesticulació declamatoris d'eunuc altiu que ha de posar-se de puntetes per fer-se respectar, aplicat a la retòrica buida, pretesament assenyada i adreçada a una llar d'infants, em recorda massa l'estil clonat dels personatges nyeu-nyeus exconvergents de l'antiga CiU. Em costa d'ubicar Aragonès el Gran a Esquerra, tot i saber que en l'actualitat no hi ha cap diferència entre Esquerra i el que postulava CiU, com de fet essencialment no n'hi ha hagut mai a excepció de l'estil. Mentre que Esquerra eren els inútils perdedors amb superioritat moral pseudoesquerranosa amb apartament a la Cerdanya, amb uns capos del partit que mentre parlaven d'independència cobraven un dineral de l'autonomisme espanyol per viure en la insatisfacció d'arribar a desbancar CiU, els de CiU eren els vigilants assenyats del gueto, del mateix estil impecable de l'estafador amb guant blanc, però de tercera amb aparença de primera gràcies a un poble de cinquena. Avui, les dues cares de la mateixa moneda catalanista s'han difuminat. En canvi, com és lògic, el que no es difumina mai és la banda de l'espanyolam al Parlament. No els cal moure's, no ho necessiten. Gràcies al processisme es permeten perseverar en la seva implacable coherència constitucionalista, d'una Constitución que lloen tothora però que, naturalment, els importa un rave sec. El poder, o en aquest cas la seva delegació a Catalunya, dorm molt tranquil, car el catalanisme reforça el poder espanyol. Tots contents, i per això cal fer tots cara d'enfadats. Enfadar-se sempre fa la impressió de fer alguna cosa i perquè s'ha fet alguna cosa.
No es tracta d'indignar-se o de deprimir-se pel panorama polític català. Al contrari. És tan obvi que d'on no n'hi ha no en pot rajar i que no hi ha absolutament res a fer, que l'única actitud sensata és asseure's còmodament al sofà i gaudir de l'espectacle amb un bol de crispetes, per descomptat que ecològiques, amb oli d'oliva i res de microones. Així me les menjo jo quan m'abelleix gaudir del xitxarel·lo Aragonès el Gran i companyia, exactament igual que quan de petit em disposava a veure los payasos de la tele. El processisme em rejoveneix, i l'hi estic agraït.
M'agrada molt Aragonès el Gran perquè no amaga res en voler-ho amagar tot, mostrant amb malaptesa tots els trucs barats, i sense que es produeixi cap reacció entre el públic llacista. Tot molt normal. El llacisme no veu els trucs barats del xitxarel·lo Aragonès el Gran. El que veu és que no té carisma, presència, i ja se sap que per fer màgia cal la imatge impecable del mag, amb el seu barret de copa, corbatí, frac i tal. Per això enyoren tant el senyor anestesista Pujol, encara que molts no ho sàpiguen i per això votin el partit de la competència. Tampoc saben que són el mateix. La mateixa moneda de llautó.
