Caic en una tertúlia radiofònica d'economistes i torno a sentir-me un nen a missa. Els sacerdots postconciliars eren molt seriosos i aquests economistes liberals riuen molt, però uns i altres coincideixen a fer-me saber, llavors i ara, que no estic fora de perill i que és culpa meva. Com em van ensenyar a complir, de nen vaig tenir pecats venials i de gran tinc una situació econòmica moderada, però segueixo sent renyat i estant en perill, faci el que faci.

Els capellans de llavors es deien molt preocupats pels plaers de la carn i els economistes d'ara per les pujades, siguin dels impostos als rics, siguin de les pensions als jubilats o dels salaris als treballadors. El primer està fora de temps i el segon i tercer fora de la realitat.

No és un secret que la realitat s'ha tornat molt rara i la majoria no l'entenem. D'un temps ençà, la realitat treballa en la línia que una feina no doni per arribar a final de mes i dos junts arribin per a un habitatge que s'emporta la major part del salari dels anys en què les parelles són fèrtils i poden portar fills a aquesta incertesa que cada 8 anys assota una crisi sistèmica per terrorisme, frau bancari, pandèmia i el que segueixi, probablement crisi climàtica.

Hi ha una realitat i la major part de la gent n'és fora, fins i tot sense cometre pecats mortals, robar, estafar, senzillament vivint un altre dia després de dècades de treball o anant a la feina a guanyar uns diners que arribin fins al mes següent. Això per no parlar dels que tenen fills, s'uneixen, se separen, intenten dormir sota sostre, perden llocs de treball... que són molts i (segons el que diuen aquests tertulians) estan en contra de la realitat, però -alhora- són molt reals, estan fets de carn i ossos i riuen quan els fan pessigolles, sagnen quan els punxen, moren quan els enverinen i en el 99,9% s'assemblen als alegres economistes liberals (que m'evoquen als capellans severs de la infantesa) que guanyen bon suport demanant que no pugin els impostos als rics i que no emprenyin.