El vell Benet de Núrsia va concebre els seus monestirs com una escola. Deia que per educar un monjo calen tres elements: una comunitat, una regla i un abat. Per què serem nosaltres diferents? Les nostres escoles compten amb una comunitat educativa (l'aula, el centre escolar, els valors compartits amb la societat), una regla (uns continguts culturals, uns coneixements que adquirir, a més de la disciplina i l'esforç) i, finalment, un abat (és a dir, uns mestres que sàpiguen discernir i oferir a cada alumne allò que realment ne?cessita en cada moment). «Sàpiga també l'abat -va escriure sant Benet al segle VI- com de difícil i àrdua és la tasca que pren: la direcció d'ànimes i el servei de temperaments molt diversos, ja que amb uns ha d'emprar afalacs, repren?sions amb altres i amb altres consells. Haurà de conformar-se i adaptar-se a tots segons la seva condició i intel·ligència». No és feina fàcil la de mestre, ni ho és educar.

Perquè l'educació inclou en efecte la cura de l'ànima, que és com dir el caràcter d'un home o d'un país. No és el mateix créixer en una societat postmoderna, líquida, fluida, que nega la possibilitat que hi hagi veritats perdurables i considera qualsevol aspecte de la realitat com a fruit de les circumstàncies socials o fer-ho en una societat més tradicional, que emfatitzi més els hàbits i els costums que la ideologia. No és el mateix créixer en una escola que mira amb reverència -i pa?vor- el passat o fer-ho en una altra que idolatri el nou i desdenyi l'antic. Quan els especialistes en educació parlen de reformar les escoles, penso en aquesta tríada benedictina i en la manera en què els a?fec?taran els canvis. La comunitat, perquè els iguals ens modelen; la regla, perquè cal una llarga disciplina de la memòria i un esforç perseverant per assimilar realment els coneixements; i l'abat -els mestres-, perquè ells ens obren portes i ens inciten a anar sempre una mica més lluny.

No crec que res rellevant hagi canviat des de llavors. Si les contínues reformes educatives acumulen un fracàs rere l'altre al nostre país, és perquè alguna d'a?ques?tes tres potes falla reiteradament. Pensem en la comunitat: les classes són massa nombroses i falten estímuls reals que convidin a l'excel·lència. Pensem en la regla, en el debat interminable i pueril sobre continguts i competències, en l'absència de models dignes d'imitar, en l'exclusió de la memòria -substituïda per un buit que es vol omplir amb una mena d'hiperactivisme. I pensem finalment en els mestres: alguns desmotivats; altres cansats, esgotats, sotmesos també a una incessant allau de noves tendències pedagògiques que ofereixen resultats desiguals.

Paralitzats pel coronavirus i la crisi econòmica, amb prou feines hi ha hagut cap debat sobre la llei Celaá. En aquest aspecte, com en tants altres, sembla que estem profundament desorientats, sense altre futur de continuar remant. D'alguna manera, hem normalitzat el fracàs fins oblidar la seva gravetat. És un error. Un mira el mapa educatiu d'Europa i Espanya se situa sempre a la cua. Un mira el mapa d'atur juvenil i allà, en canvi, ocupem el primer lloc. Enginyers i científics emigren a països amb més oportunitats. Hi ha una relació estreta entres tots dos fets. I res d'això surt gratis.