Deu ser que el meu anglès és més que dolent, infame, però juraria que els que assaltaven l'altre dia el capitoli, ho feien al crit d'«els carrers seran sempre nostres». Només va faltar que en lloc d'algú disfressat de búfal, hi hagués algú amb uniforme de bomber, perquè el paral·lelisme fos total. Un veu en Trump amb el seu pentinat estrafolari, un populista que es salta la llei a la menor oportunitat i atribueix els seus errors a conxorxes estranyes, i acaba convençut que es diu Trumpdemont i ve de família pastissera.

Estic segur que en qualsevol moment Donald Trump publicarà un tuit apel·lant al mandat popular, convocarà tot el seu govern dilluns a la Casa Blanca, i tot seguit s'amagarà al darrere d'un cotxe per fugir de la justícia fins a Waterloo, cosa gens senzilla des de Washington, convertint la ciutat belga en seu de l'assemblea mundial dels líders populistes. Des de l'antiga Casa de la República, reconvertida en Refugi dels Líders Tronats, Trump s'autoanomenarà president legítim a l'exili, i ja en seran dos. Els catalans som els primers interessats que les coses vagin així, que el lloguer entre dos surt sempre més barat que si hi viu un de sol, i comencem a estar farts de sufragar el tren de vida del Vivales.

El problema és que el Vivales fa temps que viu allunyat de la realitat, i si li diuen que el nou company d'exili ve de la Casa Blanca, ell entendrà Casablanca i es pensarà que el seu nou amic de la gavardina és l'amo del Rick's Cafe. Sort que té a mà en Comín i el seu piano, companys de fatigues i de fugides, per rebre el nou inquilí com mereix. En Comín no és negre, però una paraula de líder i es tira cinc hores de solàrium per satisfer-lo.

- Toca-la una vegada més Toni, en record dels vells temps- i el fidel Comín entonarà de nou L'Estaca, en memòria d'aquell dia a Cadaqués, en la paella de cals Rahola, quan tu vesties de blau i els turistes alemanys de gris.

En llargues xerrades al capvespre, els dos líders competiran per veure quin canal televisiu està més ensinistrat al seu favor, si TV3 o la Fox, i s'explicaran mútuament les penes.

- Jo no volia fugir com un conill, Donald, però em van dir: «Si no puges al maleter d'aquest cotxe, te'n penediràs. Potser no avui, potser no demà, però aviat i per la resta de la teva vida». Vaig pujar-hi, i aquí estic.

La d'en Trump i el Vivales pot ser l'inici d'una gran amistat. Un no pot deixar d'imaginar-los, junts a la finestra, abraçats, mirant cap a l'infinit, el català parlant a cau d'orella de l'americà.

- Són els batecs del meu cor, o són els cops de porra de la Guàrdia Civil als pobres il·lusos que em van fer cas i van anar a defensar urnes?

A hores d'ara, en Donald Trump ja s'adonarà que inclús per a ell és excessiu compartir habitatge amb un Vivales, un pianista i un botiguer de barba blanca que assegura estar a l'exili. Acabarà marxant a un lloc més mentalment estable però, educat com és, no deixarà d'acomiadar-se com a «Casablanca», que si aquesta bona gent confon la pel·lícula amb la residència del president americà, no serà ell qui els desil·lusioni.

- Et trobaré a faltar, Carles, ets l'única persona de Waterloo amb menys escrúpols que jo.