Vull començar afirmant que entre els meus amics -àdhuc persones molt properes i especialment estimades per mi- es troben no pocs independentistes convençuts i de llacet a la solapa. Però cal dir que a banda de les opinions polítiques, és molt més el que ens uneix -sobretot l'amistat, que és un valor absolut- que el que ens separa.
Obviament defensar l'opció política independentista és quelcom perfectament legítim. El que no em sembla seriós i raonable és deixar-se enganyar tan fàcilment per una dialèctica que incideix en la fibra sentimental identitària, que promet un paradís il·lusori i, algunes vegades, qüasi una nova religió mesiànica i redemptora. Quan s'arriba a aquest extrem -i el repàs històric de fenòmens sociològics i polítics d'aquesta mena està farcit al llarg del segle XX- ja no és possible cap diàleg racional i serè, doncs la fibra subjectiva i emocional ho abasta i ho complica tot.
Què representa la bandera estelada? (que, daltra banda, ha sustituit l'autèntica bandera de Catalunya€). La resposta és clara: el desig d'assolir una Catalunya independent. Bé, quelcom legítim, encara que no ho comparteixo, però que jo haig de respectar.
Malgrat tot, a moltes d'aquestes persones independentistes els preguntaria: i quina Catalunya desitja per a vostè i els seus fills? Quin model d'educació i de família? Quins valors imperaran en aquesta nova societat: els valors que defensen la cultura de la vida o els que persegeixen el fals «progressisme» de l'avortament i l'eutanàsia? Quin tipus d'economia regirà en aquesta nova Catalunya: la de lliure mercat, la socialista, la comunista?
A l'inici de la nostra democràcia recordo la bonhomia del comunista Julio Anguita -que era culte i intelectualment honest- que clamava: «Programa, programa, programa», en la lògica de conèixer què defensava un partit polític davant possibles aliançes tàctiques i estratègies de poder. Dit d'una altra manera: no estava disposat a sacrificar el seu programa -la seva identitat ideològica- per l'enganyifa d'unes quotes de poder.
Aquest és l'interrogant que planteixo: Què amaga l'estelada? És que no se sap€ Les respostes a les preguntes que he formulat més amunt difereixen totalment si me les respon un polític d'ERC, un de la CUP, un del PDeCAT, un del PNC o un de JxCat. Fins i tot m'atreviria a afirmar que algunes d'aquestes formacions polítiques no tenen posicionaments clars i diàfans davant aquestes questions vitals, més enllà de l'oportunisme polític que marqui un sondeig d'opinió a favor d'obtenir un vots que li assegurin un rèdit electoral. Quina és la concepció de la persona i el model de societat que defensen?
No sigui que al final ens trobem com escriu D. Juan Manuel en un dels seus «exemplos» a El Conde Lucanor: el del rei que estava€ despullat. Pensava que portava un ric vestit ben ornamentat i fet a mida, però en realitat€ anava simplement despullat.
