El tren no va parar
Elia Ferrer Olot
Divendres dia 1 de gener de 2021 a les 21.51 vaig agafar el tren des de Passeig de Gràcia fins a Girona (MD). Havia d'arribar a les 23.11, però no va arribar mai. L'última parada que va fer el tren va ser a Caldes de Malavella (la pantalla ho deia i m'ho confirmava el Google maps). Un cop a Caldes va continuar i el megàfon juntament amb la pantalla va informar que la pròxima i última parada seria Girona.
En veure que feia 40 minuts que el tren seguia i no parava (vaig estar durant aquest trajecte sense llum) vaig trucar el 112 i vaig parlar amb la Policia Local. Em vaig identificar i els vaig explicar la situació. El tren va arribar a les 00.20 a Figueres i es va parar. Estava tancada i no podia sortir.
Gràcies a la trucada d'emergència prèvia, els policies es van posar en contacte amb els vigilants de l'estació i em van obrir la porta al cap de 10 minuts.
Tot i les restriccions vaig haver de trucar a una persona de Girona que m'havia estat esperant perquè em vingués a buscar a Figueres.
Vaig estar durant 50 minuts amb ansietat sense saber què passava, sense llum, sola (en aquest trajecte pel dia i hora hi viatjava molt poca gent) i sense cobertura.
Em pregunto: no és extrany que durant tot el trajecte no hi hagués cap revisor ni personal de seguretat? És normal que ningú comprovés si quedava algú al tren a la darrera parada abans de tancar-lo a l'estació de Figueres? És normal que se saltés la parada? A més, a Figueres, els agents de seguretat em van dir que el que havia passat no era possible. Així doncs, què hi feia jo a Figueres a la 1 h de la nit si aquest tren finalitzava a Girona?
Vaig enviar una reclamació a rodalies i encara segueixo esperant una explicació d'aquest incident.
Agraïment al PADES de Girona
Montse Goy Marquès girona
Escrivim aquesta carta per fer públic el nostre agraïment a tot l'equip del PADES de Girona, que es dediquen a l'atenció sanitària dels malalts que necessiten cures pal·liatives al domicili.
Des que el seu equip va venir a casa per primer cop a principis de novembre, el pare (i amb ell tota la família) ja les va començar a estimar. Només calia veure-li la cara cada vegada que la Marta i la Cristina arribaven a la seva habitació i s'asseien al seu costat, com si tinguessin tot el temps del món per dedicar-li (malgrat segurament teníen més feina de la que poden fer): al seu rostre s'hi reflectia una barreja d'afecte, agraïment, admiració, i confiança de saber que estava en bones mans, i això no té preu i ha sigut sens dubte la seva millor medicina durant aquests mesos. Hem tingut la immensa sort de rebre un tracte excel·lent: humà, professional, eficient, respectuós, pacient, i proper. Gràcies a elles el pare ha pogut fer el seu camí de comiat d'aquest món de la millor manera possible, amb benestar físic i emocional malgrat la duresa de la realitat de la seva malaltia, i així no només han aconseguit tenir cura del pare sinó també de tota la família. Com ell va expressar diverses vegades, hem sigut extraordinàriament afortunats, més que mai ara que la pandèmia està robant l'essència d'aquesta etapa vital a tantes persones i famílies.
És de justícia que ho sàpiga quanta més gent millor: sou unes persones meravelloses, i un orgull per la nostra societat i per la professió. De part de tota la família de l'Àngel: infinites gràcies, de tot cor. En nom de tota la famía, Teia, Andreu, Xavi, Jordi, Josep M., Montse i Joan.
