Intento escoltar, en va, un podcast de Gilles Lipovetsky mentre camino. Ell parla en francès sobre assumptes transcendents i jo em quedo amb un dos per cent de les seves idees. És a dir, amb allò lleuger. M'agradaria saber francès per comprendre els temes profunds de la humanitat. Pujo una pujada que em deixa panteixant, mentre es presenta. Titubeja. Diu que és filòsof i també sociòleg. Escriu llibres, fa classes i es dedica a pensar. Gairebé res. Estic sola, a la muntanya i respiro aire pur. Un alliberament. No hi ha res com gaudir de les petites coses. M'agrada estar enmig del no-res i m'agrada que algú com Gilles Lipovetsky sigui tan poc taxatiu a l'hora de definir-se, perquè no passa res si ets una mica així i una mica aixà.

He anat a cursos, a tallers terapèutics i a reunions en què m'he hagut de seure en cercle i dir qui soc i com soc. Un estrès. Per respondre a aquestes dues preguntes, molts necessitaríem una vida centenària. Vaig anar a una formació en la qual, en set minuts, havíem d'entrevistar una persona a l'atzar i conèixer les seves inquietuds, fortaleses i debilitats. Després d'aquesta conversa a boca de canó, havíem de presentar al nostre partenaire davant els altres cinquanta assistents. Les cinc primeres paraules de la meva companya van ser: «Us presento a Mari Carmen». No, no tothom té el do de Lipovetsky.

Hi ha persones que tenen claríssim que són decidides, de dretes, autònomes, del Barça i que saben treballar en equip. Hi ha altres que no són tan contundents. Són extravertides, encara que no sempre. Responsables, però gaudeixen rient-se'n del món. D'esquerres, però amb alguna idea liberal. Són del Mallorca, però els del Madrid els semblen macos i, tot i que no són del Barça, saben reconèixer la grandesa de Messi. Em sento més còmoda amb els segons i en la situació actual prefereixo allunyar-me dels que proclamen veritats absolutes.

No crec que tot el que fan els que governen aquí, a Andalusia o a Galícia ho estiguin fent radicalment malament. I tampoc perfectament bé. No, tampoc penso que els d'un color polític siguin uns cracs gestionant la pandèmia i els contraris siguin nefastos. No sé si hi ha algú que, en aquests moments de descontrol i amb les dades de la pandèmia desbocades, pogués resoldre eficaçment la crisi que estan vivint els restauradors, els actors, els gestors culturals o les petites i mitjanes empreses. Em temo que no. El que sí es pot ser és responsable i no assetjar. La majoria estem cansats, tristos, tenim por i no anem sobrats d'esperança. Un brou de cultiu idoni perquè inconscients i atiadors facin el que vulguin i treguin rèdit polític. El risc és alt i les conseqüències serien nefastes. En aquesta situació de ràbia i de desconcert, el paper de l'oposició, ja sigui la de Balears, Extremadura o el País Basc, és clau. Perquè requereix d'altes dosis de responsabilitat, generositat, flexibilitat, ètica i empatia. I els partits que governen, a més d'haver de lidiar amb aquest virus, també haurien de ser capaços de demanar col·laboració per oferir respostes a un descontentament que és generalitzat i transversal. Sobren els contundents i estem necessitats de persones sensates i amb amplitud de mires.