Un gegant de les llibertats amb peus de fang. Era veritat. Veient a la tarda del dia de Reis l'assalt al Capitoli de Washington va quedar en evidència el que tants escriptors i cineastes han vingut narrant sobre els perills de la ultradreta patriòtica nord-americana, el modus cogitatio de la qual s'ha disseminat gràcies a Internet entre àmplies franges de la població fins a ser predominant entre les famílies mitjanes i religioses, la població blanca desclassada, els habitants del mig oest i les zones desindustrializadas i, fins i tot, entre els molts llatins integrats.
En efecte, hi ha un altre melting pot nord-americà, una altra olla on es barregen ètnies i diversitats, però no creant la tantes vegades lloada utopia dels pares de la nació i de la croada antiesclavista d'Abraham Lincoln, sinó forjant la distopia d'una Amèrica neofeixista. Només els faltava un líder sense vergonya ni moral, un fill del circ televisiu capaç de posar-se al front de l'imperi hegemònic, Donald Trump.
No he llegit Sinclair Lewis però la tarda de l'assalt em recordava la seva predicció literària l'amic Gerardo Roger. El jove periodista i després nobel escriptor, Sinclair Lewis, publicaria el 1935 la novel·la It Can not Happen Here (Això no pot passar aquí), una faula política en què Franklin D. Roosevelt perdia les eleccions davant d'un candidat demagog i totalitari, simpatitzant ocult de nazis i feixistes europeus, que emergeix amb el suport de l'Amèrica més profunda i rural assotada per la depressió econòmica.
Un argument semblant va ser novel·lat molt després per Philip Roth, el 2005. Complot contra els Estats Units també presenta a Roosevelt perdent les eleccions davant l'heroi de l'aviació Charles Lindbergh, un consumat antisemita que deriva als Estats Units durant el seu fictici mandat cap a la xenofòbia i l'aïllacionisme. Una novel·la magistral i perfectament plausible vist el que s'ha vist aquests dies, considerada una de les millors del seu autor, a qui injustament no li va arribar per aconseguir el Nobel però que, almenys, va rebre el Princesa d'Astúries al nostre país.
Més enrevessada és la història de política ficció que crearia Philip K. Dick el 1962. Tot just un lustre abans de publicar la novel·la que donaria inspiració a la pel·lícula fetitxe Blade Runner, l'orwellià Dick va escriure El hombre en el castillo, una obra mestra de la ucronia -que hagués passat a la història si... els nazis llancen una bomba atòmica destruint Washington i provocant la rendició aliada.
Mons quàntics paral·lels i embolics amorosos de la protagonista a part, El hombre en el castillo planteja la nazificació de la història i l'ideari social americà, l'exaltat racisme té als jueus i els negres com a víctimes en un món que conviu amb l'eugenèsia de manera normalitzat. La trama de l'escriptor donarà peu, dècades més tard, a una producció televisiva per part del mateix Ridley Scott que ha estat emesa per Amazon Prime en un llarg culebró des del 2015 fins al 2019.
Aquestes són només algunes de les manifestacions literàries que millor descriuen la inquietud política de la democràcia liberal americana a mans de forces profundament reaccionàries; però hi ha més, moltes més. L'atmosfera racista, densa i conservadora, del profund Sud és pràcticament tot un subgènere de cinema i la literatura nord-americana (Faulkner, Tennessee Williams, Harper Lee...), de la mateixa manera que les denúncies del Ku-Klux-klan podrien formar tot un capítol a part amb Alan Parker al capdavant, com els retrats dels grups supremacistes filmats per Costa Gavras o Michael Moore, o les conspiracions ultres tan freqüents en els discursos creatius d'Oliver Stone, Tim Robbins o Spike Lee, aquest últim veritable capdavanter de la denúncia negra contra la discriminació i els perversos efectes psicosocials de l'esclavitud.
Per la resta, el declivi del western -per costós- ens ha privat de continuar coneixent històries macabres sobre l'extermini dels nadius americans, tan de moda en els 60 i 70, per no parlar de l'antijudaisme, molt present al país més enllà de Manhattan com van escriure Saul Bellow o Bernard Malamud. I no vull deixar de citar alguns dels grans cineastes de cinema polític més clàssic, de Frank Capra a Preston Sturges o el mateix John Ford, que no van necessitar assimilar-se a l'esquerranisme comunista per defensar els valors d'un sistema polític que des del seu naixement es va fonamentar en la llibertat i el respecte al dissident.
Queda clar que l'assalt al Capitoli no és un episodi casual. Porta temps gestant-se i transita més enllà de la ideologia que abandera el Partit Republicà i amb la qual fins i tot es pot combregar -lliure mercat, pocs impostos, estat prim, americanisme ... Però ara necessitaran una gran catarsi per dissociar-se de Trump i els delirants creients del moviment QAnon, agitadors de les xarxes socials per on difonen teories conspiratives d'abast paranoide.
El paio disfressat de búfal, tatuat i seminú entre el mobiliari dels il·lustres congressistes fixa l'imatge de la davallada d'aquests anònims negacionistes als inferns de l'Amèrica pertorbada, a la «gran desolació americana» com ha definit Paul Auster: Proud Boys amb barbes , gorra i armilla que ataquen als negres, Boogaloos vestits amb camises hawaianes que propugnen una nova guerra civil, «acceleracionistes» que consideren acabades a les democràcies per culpa de la corrupció ...
No és casual, tampoc, que durant el mandat trumpià les fantasies nazis a Amèrica de Lewis, Dick o Roth hagin tornat a les llistes de llibres més venuts als Estats Units, un país que, a l'altra banda, presenta un altíssim nivell de lectura i els millors departaments universitaris de ?literatura. Allà és on han d'estar conspirant els amants de la democràcia fundacional.
