17 de gener de 2021
17.01.2021
Diari de Girona

Ser o no ser català

17.01.2021 | 00:19
Ser o no ser català

La primera persona vacunada a Catalunya contra la covid-19 es diu Josefa Pérez i va néixer a Galícia. No és estrany que sigui així. Més de la meitat de la població catalana té arrels en zones d'Extremadura, Astúries o Andalusia. En un continent habitat d'una manera que Tony Judt denominava edge people, persones que estan en els límits de diverses comunitats, és difícil trobar un territori on les identitats no siguin una construcció complexa, múltiple, que barreja i fon orígens diversos.

Els últims anys, una part de Catalunya ha viscut d'esquena a aquesta realitat. El rostre més intolerant d'aquest sector va emergir per criticar amb acritud que la primera persona vacunada a Catalunya no tingués noms catalans ni s'expressés en català, en un imaginari excloent que només contempla una manera de ser català o catalana. El mateix imaginari que va decidir que la nostra televisió pública no podia obrir el Telenotícies el dia de la mort de Juan Marsé amb aquesta notícia, relegant-la a l'últim lloc de la informació i fent malabars per no descriure'l com el que era, un escriptor català.

Què significa ser català o catalana? És una cosa sobre el que el CEO, el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, interroga periòdicament a la ciutadania. La pregunta concreta que formula és quines circumstàncies són importants per ser un veritable català. Entre les opcions que ofereix a les persones enquestades es troben haver nascut a Catalunya, parlar català, compartir els costums i tradicions locals i ser catòlic. Un plantejament que desconcerta. Si hi ha veritables catalans, hi ha catalans falsos? Des de quan és necessari abraçar el catolicisme per ser català? En quina categoria queden les persones que compleixen aquests criteris però en sumen d'altres? Per exemple, els fills o filles de persones que han crescut aquí, parlen català, han assimilat els costums i tradicions locals però senten també com a pròpies les de Galícia o Andalusia. Què passa amb les persones vingudes de llocs encara més llunyans com la Xina, el Pakistan, Àfrica o Amèrica Llatina?

Catalunya viu des de fa anys atrapada en un marc mental que no es correspon a la complexitat del segle XXI. Els sectors partidaris de la independència han fet creure a una part de la població que era possible aïllar-se, aixecar fronteres en un món on la globalització gairebé les ha diluït. L'arribada de la covid-19 ha fet encara més patent que els estats nació basats en la uniformitat cultural, lingüística i ètnica, no són viables en un món que s'assembla cada vegada més a un llogaret. Un món que necessita cooperació i governança global, és a dir federalisme, per abordar els grans reptes de la humanitat com són la desigualtat, el canvi climàtic, la pobresa o les pandèmies.

En el seu magnífic llibre El Danubi, Claudio Magris fa un dibuix de com a mitjans del segle XX era impossible posar a Europa una frontera sense separar persones que compartien una ètnia, una cultura i una llengua. Ens recordava que pertànyer a diverses comunitats on es barregen les lleialtats i les arrels no és un problema sinó un enriquiment col·lectiu.

No és normal qüestionar el nom i el lloc de naixement de la primera persona vacunada a Catalunya. El normal és alegrar-nos i emocionar-nos, sense peròs, amb la imatge d'una dona gran que aplaudeix des de la cadira de rodes perquè vam començar a recuperar l'esperança després del pitjor any de les nostres vides.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook