El rebut de la llum, junt amb la Santíssima Trinitat, són probablement els misteris més grans als que es pot afrontar la ment humana. Al rebut de la llum, a més dels kilowatts que consumim, paguem coses tan esotèriques com els lloguers d'equips, els anomenats peatges, un impost especial sobre l'electricitat a més d'un impost (l'IVA) sobre un impost. Totes les administracions són aficionades a aquests tipus de tripijocs amb el rebuts dels consums de serveis essencials. Per exemple, amb el rebut de l'aigua paguem el sanejament i fins ti tot, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, amb l'IBI (la contribució d'abans) paguem part del cost de part del transport públic. Ens tenen ben enganxats.

Recentment s'ha desfermat la polèmica degut que aquests dies de neu i fred, el cost de l'electricitat ha assolit nivells de rècord. És molt difícil treure l'aigua clara del que ha passat però bàsicament les companyies subministradores han encarit el preu del kilowatt. L'Administració diu que en això no hi té res a veure. No obstant, no és ben bé així: els impostos són un percentatge del consum real: per tant, com més cara posen les companyies l'energia, més guanya l'Estat, per no parlar de la capacitat que té d'aplicar un IVA reduït com fan altres països. Jo no aniré per aquí sinó que intentaré donar el meu punt de vista en el marc d'allò que se'n diu «transició energètica», que és una mica el meu camp de coneixement, per fer veure al lector que els canvis de model sempre tenen costos, cosa que quasi mai es diu.

Fa quinze anys, a Espanya, a l'anomenat «mix» (és a dir, les diferents fonts que contribueixen a la producció de l'energia elèctrica) el carbó era un 24% del total, la nuclear un 22% i l'eòlica un 9%. A l'any 2020, la nuclear s'ha mantingut però el carbó ha estat només d'un 2% mentre que l'eòlica ha suposat un 22% i la fotovoltaica un 6%. És a dir, hem fet una «transició energètica» fonamentada en eliminar les fonts més contaminants (el carbó), congelant les més perilloses (la nuclear) i impulsant les renovables (sol i vent).

Des d'un punt de vista de lluita contra el canvi climàtic i d'avançar cap la sostenibilitat, el nou model energètic està molt bé i és el que cal fer. Però es donen dues circumstàncies: primer, que ara per ara produir un kilowatt amb renovables es força més car que produir-lo amb carbó o nuclear i que l'energia no es pot emmagatzemar. Per tant, si neva a gran part d'Espanya, les plaques fotovoltaiques deixen de funcionar; i si no fa vent a on estan instal·lats la majoria d'aerogeneradors (que ha ocorregut en aquest cas) l'eòlica s'atura. Per tant, amb neu i sense vent quasi un 30% de la producció desapareix. I les lleis del mercat són inexorables: quan hi ha escassetat (sigui de rovellons, cireres o kilowatts), el preu puja.

Més enllà de tèrboles maniobres per encarir artificialment l'electricitat, mai descartables, crec que el que ha passat aquests dies en la puja del preu de l'electricitat troba explicació en el nou model energètic del que ens hem dotat. S'ha decidit produir l'energia per mitjans més cars i més dependents de les condicions meteorològiques (que no climàtiques). És una decisió que està alineada amb el que ens demanda la societat: unes energies sense els riscos de les nuclears i sense una contaminació associada que produeix, ben segur, un excés de mortalitat a la població. Se'ns explica el model i se'ns demana una adhesió entusiasta. El que no se sol dir és que això pot ésser més car, al menys puntualment, tal com hem viscut aquests dies. Personalment estic disposat a fer aquest sacrifici però demano que s'expliquin bé les coses i que potser les urgències polítiques s'emmotllin a les realitats econòmiques.

Clar que una qüestió tan important com el preu de l'energia no es pot abandonar només a la regulació dels mercats. Però aquest és un altre tema, que ens portaria molt lluny i ho deixo per un altre dia.