L'odi és un dels grans remeis contra les frustracions personals. No apareix en els llibres d'autoajuda, però es manifesta de continu en la vida quotidiana. Unes bones quantitats d'odi, degudament dosificades, deixen algunes persones millor que si s'haguessin pres un Valium. De vegades el sentiment es desborda, com un riu, i nega, què sé jo, el Capitoli dels EUA. Però després de la tempesta torna la calma. Els assaltants van haver de dormir com nens aquella nit en què van inundar de bilis negra els passadissos i despatxos de la institució.
- Doctor, tinc un malestar profund, encara que difús. No és que em faci mal això o allò altre, és que no estic a gust amb mi.
- Ha provat a odiar?
- Doncs la veritat, no.
- Li ho recomano, és molt eficaç. I no té els efectes secundaris dels fàrmacs.
- I a qui he d'odiar?
- Això és el de menys. Pot dirigir la seva antipatia contra els partidaris de l'eutanàsia, per exemple. Desitgi'ls la mort.
- I no seria una contradicció que jo, partidari de la vida, desitgés la mort d'aquestes persones?
- Doncs és clar que seria una contradicció. Però l'odi comporta una pèrdua completa de la lògica, el que ens permet odiar a la babalà, a dretes i esquerres. Fixi's en Trump. Si es posa vostè estret, no aconseguirà detestar a fons a ningú i continuarà amb el desassossec que el corroeix.
- I vostè, si no és indiscreció, a qui odia?
- Jo, al govern social-comunista bolivarià. Els afusellaria a tots. Però tinc un cunyat que odia a mort l'extrema dreta i li va molt bé. Cadascú ha de triar l'objecte del seu odi, encara que pot canviar-lo de dilluns a dimarts.
Hi ha gent que no és d'odiar a ningú i que ara en diuen equidistants, atorgant al terme un caire pejoratiu. Vol dir que als equidistants se'ls pot odiar per la seva tebiesa. Si vostè es troba entre ells, té garantida l'aversió dels dos extrems de l'arc sociopolític. Però potser és l'única posició moral digna per a qui no s'odia a si mateix.
