Hi ha persones que, de manera especial, gaudeixen d'una gran estima popular i formen part del patrimoni col·lectiu d'un país. El seu nom i la seva obra van molt més enllà dels marcs d'una entitat, d'una institució, d'un partit polític, d'un assoliment... En això hem pensat amb motiu del 80è aniversari de Pasqual Maragall, que tingué lloc el passat 13 de gener.

Hi tractàrem amb motiu d'una entrevista per a aquest diari, l'any 2009, la qual motivà diferents trobades, en cada una de les quals ens causà una grata impressió el seu tracte: espontani, natural, proper... Gens forçat.

El satisfeu que li diguéssim que hi havia dues coses que, com a mínim, l'unien amb Berenguer de Cruïlles, el primer president de la Generalitat: el fet d'haver estat tres anys al capdavant de la institució i la relació, intensa, amb l'Empordà.

Precisament parlàrem de la vinculació de la seva família amb la comarca: «Sí, abans de Rupià, ja havíem estat en altres pobles, com ara Platja d'Aro. L'avi (Joan Maragall), tot i que anava, sobretot, a Olot i als voltants, ja hi venia. Els pares, també. I ara, als fills i nets, ja no els treguis d'aquí».

També, de l'origen del seu nom, que deu al seu avi matern: «Pasqual Mira era un sabater molt espavilat. Tenia sabateries a Sabadell, a Figueres... Per la guerra, ho va perdre tot. Va morir l'any 1940. Al cap d'un any, vaig néixer jo; per això em dic Pasqual».

I de la seva esposa, Diana Garrigosa, de qui el 10 de febrer commemorarem el primer aniversari de la seva mort: «La Diana és la pedra angular de la meva vida. Ha estat i és molt important per a mi i per a la família: un refugi per a tots».

Comentàrem la situació política d'aquell moment, però també altres qüestions que donaren esplèndids titulars: a) «Als joves, els recomanaria que creixin, però que mantinguin la joventut. Que sempre siguin joves de cor, que no envelleixin mai. No hi ha res més trist que un jove envellit»; b) «Quan veus aquests nens i nenes, dels orígens més diversos, que parlen un català fantàstic, el cor se t'eixampla. Això és maco. Catalunya és un país que absorbeix». c) «No pots definir una persona per una malaltia... O per una habilitat. Els grans descobridors, si no haguessin tingut ànima de poeta, no haurien triomfat. El més malalt del malalts pot aportar coses. Ara bé, s'han de saber crear les condicions».

Catalunya ha sobreviscut a través dels anys gràcies a la gran quantitat de dones i homes que l'han estimat i que l'han servit de manera generosa.