L'abrupte despertar a Washington del somni de la República en el Dia de Reis ja va ser vaticinat per Gore Vidal. El sublim rondinaire definia als Estats Units com un imperi governat per un partit únic amb dues ales, la Republicana i la Demòcrata. Aquesta cartografia ideològica és essencial per alliberar-se de la decepció majúscula que s'enduran els ingenus, convençuts que l'esquerra arriba a la Casa Blanca de la mà de Joe Biden.
El sorprenent no és que existeixin els Demòcrates Conservadors, amb majúscules perquè són una corrent assentada, parlamentaris d'extracció meridional perfectament aclimatats a la presidència de Bill Clinton per no parlar dels Obamacons. Més xocant resulta que hi hagi Demòcrates emmascarats d'esquerranisme, als quals es pugui adjudicar l'etiqueta de Socialdemòcrates. I tan aviat com Bernie Sanders pronuncia la paraula «socialista», arruïna les seves possibilitats de guanyar les primàries del presumpte partit progressista.
Gràcies a l'autocop de Donald Trump, el món ha començat a metabolitzar en què consisteix un conservador nord-americà, disposat a morir o preferiblement a matar per les seves conviccions. La contradicció dels enquadraments precipitats ve documentada pels propis protagonistes de les ubicacions anòmales. Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista revelació predestinada a optar a la Casa Blanca i que es va sentir en perill de mort durant l'assalt al Capitoli, ha deixat clar que «a Europa, Joe Biden i jo militaríem en partits diferents».
La distinció d'Ocasio-Cortez és una incitació al reajustament partidista. Després d'aprofundir en les adscripcions variables, no serà una sorpresa confirmar que Trump estudiava una carrera al partit Demòcrata durant la primera dècada de segle, d'acord amb la seva condició de pro-avortista ferotgement contrari a la invasió de l'Iraq (en efecte, ara s'entén millor la malvolença personalitzada de George Bush). El seu assessor hagués estat el president Clinton, convidat al costat de Hillary a l'últim casament del magnat.
Un cop acceptat el repte d'Ocasio-Cortez sobre el trasllat a Europa de les semblances raonables en l'esfera ideològica, queda avui més clar que mai que Trump militaria a Vox. A part dels sospirs de la ultradreta moderada per un titella del calibre del magnat, Santiago Abascal va efectuar una pundonorosa paròdia de l'encara president nord-americà en la seva moció de censura. El fracàs escènic de la rauxa va demostrar que no tots els polítics serveixen per pallasso, malgrat la seva tirada per la professió circense.
Si Trump és de Vox, llavors Biden és del PP. Amb tendència cap a Ciutadans, per alleujar el trauma dels progressistes desinformats. És fàcil concloure que l'Iraq va acollir la major matança de l'últim mig segle amb l'aval occidental. La història ensenya que el PSOE es va mobilitzar amb singular obstinació contra l'alliberament a mort del país asiàtic, al qual deu Zapatero la seva primera victòria electoral el 2004, gràcies a una singular carambola. Doncs bé, el president nord-americà a estrenar, encara que el teclat s'inclini per «a enterrar», va recolzar sense immutar-se la victoriosa campanya contra Saddam i altres centenars de milers d'iraquians.
Ja només queda per encaixar Ocasio-Cortez, que segurament estaria més propera al PSOE que a Podem. Amb tot, el seu reportatge gràfic de disseny sense espardenyes a Vanity Fair recorda en vestuari al desplegament al voltant d'Irene Montero, en la humil versió castellana de la mateixa publicació. Al marge de la translació al folklorisme espanyol, hi ha una dada compartida per la majoria de polítics nord-americans, el primitivisme pueril. Ve sintetitzat en la frase del veterà columnista conservador Charles Krauthammer. «Em vaig equivocar en publicar en arribar que Trump era un nen d'onze anys. En concret, em vaig excedir en deu anys, perquè el president és un nadó capritxós d'un any d'edat».
La distorsió en ubicar els governants pot explicar que Trump inspiri més incomprensió que pànic, encara que en el personatge sobrin les raons per excitar tots dos sentiments. La insistència en llancejar el president caigut pot resultar contraproduent. Sempre obedient al pavelló enarborat pel New York Times, la premsa del planeta ha ressaltat que es tracta de l'únic president mai sotmès a dos impeachments. L'enunciat sona moralitzador segons correspon a la dama grisa del periodisme, però pot tornar-se contra els seus partidaris si Trump es converteix en el primer president absolt de dos processaments a càrrec del Senat. I cal recordar que només un cinc per cent de congressistes Republicans van trair la seva afiliació per condemnar el tortuós multimilionari.
En fi i abans de res, cap articulista àvid de lectors col·locaria Biden en un titular si pogués substituir-lo per Trump. Ara bé, aquest veredicte inapel·lable no justificava que hagués de recórrer a l'impeachment del sortint per camuflar el moderat entusiasme que suscita la cerimònia de coronació de l'entrant. Al Demòcrata Conservador de Delaware li convenia la taula rasa en el començament de la seva tardorenca singladura, que queda ara enverinada per l'ombra persistent del seu predecessor.
