Un dels aspectes que estan definint les successives onades de la pandèmia és el lògic esgotament col·lectiu davant la situació, però sobretot és la creixent certesa que això no és com arribar a una meta imaginària en què tot tornarà a ser com abans. Més aviat al contrari, vivim pendents d'un horitzó que no acaba mai de dibuixar-se com voldríem.
És, en gran mesura, perquè totes les fites que ens hem anat marcant les hem assolit sense grans bombos i platerets. Han succeït envoltades d'una estranya atmosfera de recel i desencant, com si ens haguessin pres la possibilitat d'una necessària catarsi. Va passar amb les fases posteriors al confinament i està passant amb la vacunació. Hi ha hagut moments intermitents d'un cert alleujament, sí, però al cap de poc temps alguna cosa ha intoxicat la sensació de millora i ens hem abocat a infinitat de relativitzacions. Un servidor ha anomenat sempre aquest fenomen «La teoria del Llac Ness». Si ara aparegués el famós monstre escocès, seria la repera i en piularíem amb devoció durant 24 hores seguides, però després segur que ens semblaria més petit del que ens havíem imaginat, posaríem en dubte la seva veritable naturalesa i el pobre bitxo acabaria tancat en algun sinistre magatzem pendent de dissecció. Amb el final de la pandèmia és una mica el mateix: si acaba (que esperem que sí, però no menystinguem mai el poder de la vida per fotre'ns els plans enlaire), l'endemà farem el mateix que fèiem abans de la seva irrupció, i sorgiran els espavilats de torn que la veuran com una exageració de la que vam trigar a sortir-ne per mesells. És una altra de les conseqüències de no tenir catarsi.
Això no serà com a la conclusió d'El retorn del Jedi, en què les diferents faccions de la Resistència celebren la victòria contra l'Imperi amb festes populars i focs artificials, sinó que apunta a una feixuga progressió d'esdeveniments clarobscurs que, en el millor dels casos, ens provocaran un repunt d'eufòria després de tanta contenció. I si passarà d'aquesta manera és perquè, de tant centrar-nos en el clímax, segurament ens hem oblidat que alguns dels problemes que patim eren sistèmics abans de la pandèmia. Les desigualtats socials, l'excés de dependència de les aparences, la falta de recursos per a gairebé tot, són aspectes que s'han agreujat, però no els ha creat el virus. És per aquest motiu que els petits triomfs no ens acaben de convèncer: íntimament sabem que tornar on érem és gairebé tan inviable com continuar en la inèrcia actual.
