20 de gener de 2021
20.01.2021
Diari de Girona

L'esquerra, el procés i la concòrdia

19.01.2021 | 23:12
L'esquerra, el procés i la concòrdia

Des que el procés s'ha instal·lat a Catalunya, els membres d'una esquerra catalana que dissenteix d'aquest anem una mica desorientats. Dic desorientats perquè, tot i sent d'esquerres, dubtem davant el clamor tan extens que el procés ha tingut i encara té. Una pràctica, la del dubte, d'altra banda molt saludable. Dubtar convida a analitzar i reflexionar, evitant quedar-nos amb els impulsos més primaris. Tot i així, continuem pensant a l'esquerra, perquè? creiem que la igualtat, la fraternitat, la pluralitat, el respecte a les lleis i a les minories i la justícia social són les millors eines per a la convivència.

No obstant això, el procés ha volgut apoderar-se d'aquells conceptes honorables que definien la bondat de l'esquerra: els drets humans, la lluita contra l'opressió?o la llibertat, fent una interpretació? absolutament simplista i reductora, permetent tota classe d'ambigüitats i tergiversacions, amb la qual cosa aquells que no estem d'acord som titllats de fatxes o altres adjectius abjectes. Davant d'això, és difícil no deixar-se intimidar amb premisses tan encisadores, compartides per tanta gent.

Jordi Gracia, en el seu llibre Contra la Izquierda. Para seguir siendo de izquierdas en el siglo XXI, diu que «el ´procés' ha llevado a la izquierda al colapso porque ha respondido a las movilizaciones populares sumándose acríticamente a ellas...; le ha faltado coraje para oponerse a un discurso de fondo insolidario y antiguo».

Un exemple d'això és l'anomenat dret a decidir, una de les grans trampes del procés. És clar que existeix el dret a decidir: en aquest país, l'exercim tots els majors de 18 anys en totes les eleccions (estatals, autonòmiques, europees i locals). A part d'això, no vol dir res –i per això no existeix en cap ordenament jurídic del món–; en democràcia no es pot decidir el que un vol, així, en abstracte: jo i un milió? de ciutadans més, per exemple, no podem decidir no formar part de la Unió? Europea, o restablir la pena de mort. Perquè? les lleis, votades per tots, requereixen de requisits i fórmules, que fan que les nostres apostes polítiques s'hagin d'acollir a les propostes dels partits polítics que ens representen. I votar aquells que en el seu programa portin allò?que volem decidir.

Un altre exemple és el dret d'autodeterminació. D'entrada, cal dir que no existeix en cap constitució democràtica del món, i tampoc en l'espanyola. Al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l'ONU el 1966 i ratificat posteriorment per la majoria d'estats del món –Espanya ho va fer el 1977– es diu, però, que «pot haver secessió? d'un poble, com a grup diferenciat dins d'un Estat, quan l'exercici d'autodeterminació? intern sigui impossible perquè? aquest poble sigui perseguit, oprimit, discriminat».

Catalunya té molts problemes, però de debò és un poble oprimit, discriminat i perseguit? Els catalans no tenim els mateixos drets que la resta d'espanyols? Si em remeto a l'Acord del Parlament de Catalunya de 10 de juliol de 2014, on es va rebutjar el Dret d'Autodeterminació? pels pobles Palestí, Kurd o Saharaui, pobles que pateixen marginacions, tragèdies i atrocitats espantoses, la meva perplexitat al respecte es converteix en indignació i vergonya.

Finalment, si la disjuntiva per a l'esquerra rebel amb el procés ha de ser Espanya o la separació de Catalunya, els Federalistes tindríem molt a dir. Perquè, per als que som partidaris d'un estat federal, la confrontació? no és la sortida; és la convivència i el pacte entre diferents per aconseguir un projecte comú, un projecte que integri la igualtat en la diversitat, com passa als Estats Units o a Alemanya. O com hauria de passar a la Unió Europea. Una societat més justa, més igualitària i més lliure no arribarà de la mà del conflicte, sinó de l'acord i de la concòrdia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook