El meu amic Joaquín Castellví diu que les coses li han anat bé perquè no va estudiar mai res i perquè sempre ha tingut un cert sentit de l'anticipació. A Catalunya no sabem ni calcular les conseqüències d'una frase mentre l'estem pronunciant; i quan al final d'haver-la dita ens sobrevé el fracàs, a sobre diem que el que importa és la sinceritat. La sinceritat sense intenció és el recurs dels fanàtics sense cervell. Quan dius la veritat perquè és l'única cosa que materialment pots dir, normalment el que dius no és «la veritat» i en qualsevol cas ets un imbècil.
Anticipar-se vol dir pensar ràpid, saber què vols, que et diverteixi el joc, calcular les conseqüències i les conseqüències de les conseqüències. Entendre el pol d'atracció. Anticipar-se vol dir donar-se. Ser tan generós en el lliurament que tot queda colgat de tu i és impossible llavors distingir el que guanyes del que perds, i tot és guany, i tot s'acumula, i el dia com un llimac llisca fins al final de l'article. A Catalunya no s'anticipa ningú. Joaquim Maria Puyal ha escrit que una persona que no pensa no és una persona i això deixa un cens francament esquifit de catalans. La política catalana és molt pariodable, però com l'esperpent, és un mirall. Els herois clàssics han anat a passejar als Miralls del Tibidabo. Els herois clàssics reflectits en els miralls còncaus fan l'esperpent. El sentit tràgic de la vida catalana només pot explicar-se amb una estètica sistemàticament deformada.
Pere Aragonès és la deformació que veiem al mirall i l'escarnim perquè és petit però en realitat reflecteix la nostra petitesa, la nostra misèria com a poble, que és la nostra misèria personal posats un al costat de l'altre. Un ésser tan grotesc com ell, tan absurd, tan ridícul, només pot donar-se com a prototip, com a metàfora, com a recurs literari, com a advertència del que ens estem fent i per descomptat del que ens espera. Són les desfilades de Déu, per a què tu entenguis les tendències de la temporada que ve. Déu s'anticipa. Qui s'anticipa, sinó Déu?
Pregunta't per tu mateix, quan vegis el Pere, i segueix en la teva ànima el rastre del Funest. Dius que a Catalunya hi ha incertesa i que ningú no pot dir què passarà. Mira el Pere. Mira'l bé. Quina incertesa? Què més et cal saber?
No ens vam anticipar. No vam veure que al final arribaria ell. Mas no es va anticipar ni va veure venir Junqueras, la CUP, Puigdemont i ara aquesta Laura Borràs com una pira encesa de totes les limitacions. Fa anys que els catalans hem deixat de pensar, i ja no diguem de pensar ràpid, i d'anticipar-nos. En diem «repressió» però és retard mental. Tot el que ens ha passat es podia preveure i es podia haver fet millor. Fins i tot es podia no haver fet. No va de democràcia. Va d'intel·ligència. I som uns ineptes. El problema de la independència de Catalunya no és que sigui impossible sinó que és una idea poc intel·ligent duta a terme per persones que encara ho són menys.
El problema de Catalunya és que hem deixat de confiar en les persones intel·ligents i ja no fem el que ens manen. Tu mires al teu voltant, allà on les decisions són preses, i no només hi ha persones que no són intel·ligents sinó que els que són intel·ligents no hi són. La meva feina és conèixer totes i cada una de les persones intel·ligents de Catalunya, i les conec totes, i els puc assegurar que no n'hi ha ni una ni a la Generalitat ni en cap altra administració, ni en cap òrgan on es prenguin decisions polítiques rellevants. No ens sabem anticipar a la Història i la Història ens passa per sobre. Però no passa res perquè és culpa d'Espanya i de Franco. Qualsevol ministre de Franco va descobrir la penicil·lina al costat d'aquest outlet de la Humanitat que fa dir-se Alba Vergés.
Cada país, cada país que val la pena, i que mereix el un destí, posa els seus homes intel·ligents al capdavant i ells decideixen quin serà l'esforç, quin serà el propòsit, quina serà la idea, i com es canalitzarà el bef de la turba amuntegada per convertir-lo en alè que esperoni la victòria. Catalunya ha posat la turba al davant i una corrua de polítics contrafets -tu els mires bé i si un dia arribessin al Ritz de París, el porter pensaria que són els xofers- que es queixen d'Espanya, com ploraneres en un funeral d'abans, escortant el mort. Cal detenir-se en l'observació del gest que li fa la boca a Meritxell Budó quan respon una pregunta incòmoda. Un gest de seqüela d'ictus, com de quan t'has recordat tard de treure el pit de pollastre del congelador i vas punxant amb la forquilla per veure si ja és tou. Més miralls del Tibidabo. Més firetes de Déu perquè ens mirem al fons del mal que ens estem fent. Més ombres, més limitació, tampoc a ella no la vam anticipar i ara ens desfem de la vergonya cada vegada que surt a parlar però tot és culpa de «l'ocupació».
No ens anticipem. No sabem llegir la línia abans d'escriure-la. No ens agrada el joc. No som generosos. Tenim una idea molt mesquina del guany. No ens agrada la vida. No som bons en el que fem. Diem que sentim però només omplim amb emocions molt primàries, sense elaboració ni metàfora, el buit de no pensar. Usem Catalunya com un pretext, com una justificació. Usem Espanya com una droga. No entenem per on se'ns trenquen les joguines. Ni tan sols odiem, tot i que ens ho sembla. Només pensem que ningú no ens estima.
