A partir de la senzillesa de «sortir» a veure el món més proper -i després anar progressant- s'han iniciat moltes vocacions científiques, voluntats d'aprofundir els estudis que incita el medi natural. Però les nostres muntanyes han acollit moltes generacions amb tota la diversitat personal que han trobat el goig, l'exultament, en la pràctica de l'excursionisme. A Catalunya ens ve de lluny. A principis del segle XX una lliga de Societats Excursionistes aplegava ja 36 entitats, amb un total de 6.000 socis. Els animava un esperit col·lectiu, molt lliure i coincident en què anar a fer excursions era alguna cosa més que anar, passivament, a escampar la boira. Conèixer el país, aquest, entra per via natural. I el creixement d'aquella voluntat i d'aquelles entitats va portar a la creació de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya,FEEC, que ara fa el cim del seu centenari.

Hi ha una fe de vida, molt important, d'aquella FEEC que explica la total implicació de l'excursionisme amb la cultura catalana. Uns exemples: l'any 1932 es va celebrar un homenatge a Jacint Verdaguer al santuari de la Mare de Déu del Mont. L'any 1933 es va homenatjar la Renaixença, amb motiu del centenari de l'Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau.

La Guerra Civil Espanyola i la conseqüent postguerra varen marcar molt el pas als ritmes i subsistència de la FEEC. La legalització de cada entitat excursionista era analitzada amb rigor, el Règim controlava els llocs directius amb exigència d'avals polítics, com a tots els àmbits de gent associada; la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya va haver de passar a dir-se «Federación de Montañismo y Esquí de los Pirineos Orientales», amb nous estatuts; als anys cinquanta encara l'autoritat militar va prohibir la construcció del refugi d'alta muntanya d'Engorgs, a la Cerdanya.

Als anys seixanta la FEEC estava atenta a una certa tendència a l'obertura general -encara que tímida- i va anar realitzant un desig de fer coses amb estil propi: era allò de «Com ho he fet sempre» que ara ens ha recordat el cantant Francisco amb una immortal cançó de Frank Sinatra. La FEEC anava consolidant i expandint els seus camins. Una sòlida realitat va ser el començament de les expedicions a les muntanyes de països estrangers, la primera als Andes del Perú. I allà ja es podien coronar els cims clavant-hi la bandera catalana.

L'any 1966 va començar a sortir la revista Vèrtex, de la mateixa FEEC, escrita en castellà els primers 4 anys. Una revista esplèndida amb 54 anys al quiosc també mereix celebració, com un bon pic de la serralada del mèrit.

El centenari de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya és una abraçada molt àmplia a les diverses generacions que aquests anys han sortit a caminar per totes les intempèries -totes, ja ens entenem- a fer pics i corriols d'una manera autèntica i fecunda de «fer país» a l'abast de tothom.

Quedem-nos unes ratlles molt precises de Joan Barril, del pròleg que va escriure per l'Obra completa de Josep Maria Espinàs: «L'anar a peu a Catalunya respon al temps en què l'afirmació del país va haver-se de fer precisament caminant i on el paisatge va ser la metàfora d'una bandera perseguida. Durant molts anys, Catalunya va haver de ser descoberta amb la reconquesta pacífica d'una societat civil que no en tenia prou amb la llengua i que necessitava un país per explicar-lo i explicar-se».