Tot s'ajorna. La visita al dentista, a l'uròleg, al mecànic, a la tia Enriqueta. També la subscripció a Filmin. Fins i tot les embarassades fingeixen ignorar les contraccions per veure si hi ha sort i el nadó surt quan hagi passat el fred o s'hagin atenuat els contagis. De moment, deixarem per més endavant l'obra de la cuina i dels lavabos. I res de canviar de cotxe, crec que resistiré amb el vell fins que rebenti. M'he esborrat així mateix d'un curs de cuina japonesa perquè no tinc ànims ni per l'espanyola. Havia d'haver començat una novel·la, però per començar una novel·la cal una mica d'estabilitat emocional. Només anem resolent l'urgent, que no sempre és l'important. La qüestió és sortir del pas hora a hora, dia a dia. L'ortodòncia del nen pot esperar, no és moment per ficar-se en despeses, en crèdits, en projectes que el virus pot trencar en el moment menys esperat.

Hi ha una cua immensa i invisible de gent que ha ajornat un viatge, un divorci o l'adopció d'una mascota. El meu veí, en aquestes dates, hauria de tenir un gos que s'havia compromès a recollir. Però qui es fa càrrec d'un animal quan ens costa tant fer-nos càrrec de nosaltres mateixos.

- ¿I el pastor alemany de què em vas parlar? -li dic de finestra a finestra.

-Hem renunciat a ell. Però la meva filla fa veure que l'hem rebut i es passa el dia parlant amb un cadell inexistent. Ens té molt preocupats.

-Jo -li dic- vaig tenir de petit un amic invisible, però no em va deixar empremta, no et preocupis.

És mentida. Vaig fingir davant els meus pares que s'havia mort, perquè no s'aclaparessin, però continuo parlant d'amagat amb ell. És, per cert, la primera vegada que ho confesso. Es diu Ricardo, com un germà que va morir al poc de néixer. Està al corrent de la pandèmia, del temporal de neu, de la novel·la que hauria d'estar escrivint i que he deixat per quan la situació es normalitzi. Ricardo diu que la situació no es normalitzarà, que el propi de l'existència és la incertesa. Potser tingui raó, però hi ha incerteses i incerteses.