Fa pocs dies en una entrevista en el remodelat programa de Salvados amb Fernando González «Gonzo» Pablo Iglesias va dir que li semblava malament que hi hagués exiliats. Per més que va repreguntar, Iglesias no es va moure. És més, quan uns quants dies la pressió mediàtica perquè es desdigués ha estat brutal l'únic que ha fet és dir que a ell lliçons d'antifranquisme poques, atenent a la biografia dels seus pares.

Esmenaré la plana a molta gent. En primer lloc a aquells que es queixen de per què no es desdiu. Ho trobo increïble. Tothom està tan acostumat que els polítics diguin una cosa i l'endemà una altra, que troben estrany que algun tingui una convicció clara. En aquest cas, una cosa òbvia: hi ha presos polítics i exiliats polítics. Iglesias és professor universitari, és un home amb una gran formació intel·lectual i no està per ximpleries. A més demostren poca convicció democràtica no saben que Iglesias no és un militant del PSOE a qui se'l pot fer callar, és el líder d'un altre partir que governa amb coalició.

En segon lloc vull criticar aquells que diuen que és igual UP que Vox pel que fa a Catalunya. Els més moderats, que és el mateix UP que el PSOE. No tenen raó, cap raó. Els hiperventilats haurien de donar-se una volta per la pell de brau i veure quins aliats es poden tenir i com es poden canviar les coses. Dient que és impossible es caven la seva pròpia fosa i es condemnen a la inoperància. A més si al final hi ha indults serà perquè Iglesias es vicepresident gràcies a una part de l'independentisme (tot i que jo vull l'amnistia). Amb UP recolzant des de fora, la major part de conquestes socials tampoc haguessin existit.

Cal una explicació de fons. De polítics exiliats a Catalunya n'hi hagut des de la nit dels temps. Al segle XIX un munt de persones d'esquerres i un munt de vegades. Al segle XX, hi hagut exiliats l'any 1902 després de la vaga general, a la Setmana Tràgica, durant la dictadura de Primo de Rivera i no cal dir-ho durant la dictadura franquista. I ara. Eren temps amb una democràcia molt mediocre i temps amb una dictadura que va durar poc i una de brutal. I són els temps d'avui amb una democràcia manada per jutges d'extrema dreta que volen decidir qui pot fer política i qui no, quin govern hi ha d'haver a Catalunya, quin president podem tenir i no ho oblidem, voldrien tombar el govern d'Espanya, amb el suport hooligan del rei. Aquells que neguen que hi ha presos i exiliats polítics o són lluscs rematats o els fa tant de dolor la mala consciència que han de negar la realitat. Un presoner republicà que no pot veure créixer els seus fills no pateix? Algú que està exiliat i se li mor un familiar i no pot anar a l'enterrament, no pateix? Hi ha un problema polític almenys en aquesta dimensió des de 2010, tant costa assumir-ho? Pablo Iglesias ho sap. Encara que sigui l'últim català a dir-ho, gràcies Pablo.