Girona: govern i oposició

He de dir que pels temps que corren és preocupant que per la dialèctica govern-oposició puguin quedar damunt de la taula i sense gastar tretze milions d'euros; primer per la necessitat peremptòria d'algunes de les propostes que no admeten ajornament i en segon lloc perquè ara més que mai cal una política d'inversions que dinamitzi la vida econòmica local.

Hi ha una primera constatació que vull fer: els dos partits de la coalició de govern no tenen majoria. Sorprèn que es portés el tema al ple sense haver consensuat els vots suficients per fer-ne una proposta guanyadora. Ja sé que es deu haver intentat de mil maneres diferents, però el cert és que a l'hora de la veritat tots els esforços van quedar en no res esmicolats pels vots de l'oposició. Aquesta és una constatació objectiva.

Ara em vull referir a dos dels arguments de l'oposició que em semblen rellevants. El primer fa referència al fet que moltes de les propostes, segons es diu en el debat, s'arrosseguen d'altres pressupostos i simplement no s'han executat. La manca de realització de les previsions seria doncs un greuge objectiu i calen explicacions sobre per quins motius s'encadenen algunes obres d'uns pressupostos als altres sense concretar-se. El segon fa referència al fet que segons diu l'oposició aquestes inversions denoten la continuïtat d'unes inèrcies del passat i en canvi no es veu en cap de les partides una atenció específica a la crisi desencadenada per la pandèmia de la covid-19.

A partir d'aquests punts i més enllà de la línia política plantejada des de diversos angles ideològics per l'oposició es plantegen seriosos dubtes sobre algunes qüestions.

Primer de tot: per quin motiu ha de quedar bloquejada la substitució dels finestrals del claustre de l'Arxiu Municipal i Museu d'Història que encara són de quan la meva generació anava a l'Institut i jugava a bàsquet en aquest claustre? Quin impediment frena inversions peremptòries per evitar que hi hagi degoters a la casa Masó amb el risc que això comporta per al manteniment de les galeries i les parts més sensibles a la pluja? Quines raons impedeixen disposar de les partides suficients per fer una bona campanya de reasfaltatge de molts carrers de Girona que a hores d'ara s'estan clivellant i deteriorant de forma ostensible? O com és que no és possible d'intervenir de forma immediata en les estructures metàl·liques del pont i de les pèrgoles del parc del Migdia i en el manteniment de la jardineria que a hores d'ara deixa molt que desitjar?

En segon lloc: no veig cap motiu que justifiqui endarrerir la millora del parc dels autobusos urbans, el parc mòbil de les brigades municipals o el de la Policia Municipal per atendre les necessitats dels serveis públics municipals.

En tercer lloc: els ciutadans es plantegen les raons per les quals hi ha obres municipals que s'endarrereixen i es perpetuen. No hi ha motius objectius per l'espectacle denigrant que s'ha produït amb les obres de la Central del Molí que estan torturant els veïns i els comerços del carrer de Santa Clara i impedeixen la normalització de l'activitat en una part sensible del barri del Mercadal. Com tampoc no s'acaba d'entendre el ritme lent de les obres del cinema Modern que a hores d'ara hauria ja d'haver conclòs un projecte que s'articula amb el Teatre Municipal i el Centre Cultural la Mercè en un pol cultural de primera magnitud. És clar que amb les previsions pressupostàries potser estem arribant al final d'aquest trajecte.

No tinc cap dubte que la major part de les partides del programa d'inversions del govern són urgents, peremptòries i imprescindibles. També a la Devesa i en l'enllumenat per citar dos exemples més sense cap ànim de repassar el programa partida per partida. Govern i oposició s'haurien d'afanyar a trobar conjuntament els mecanismes per desencallar aquelles qüestions que es poden considerar d'estricta necessitat i que no admeten ni dubte ni dilació.

Una qüestió diferent és la que es desprèn d'una partida de dos milions i mig d'euros destinada a l'adquisició de pisos socials. Aquí l'import de la inversió i el resultat pressumpte aixequen molts dubtes sobre la política d'habitatge i segurament plantegen la necessitat d'un debat en el que s'hauria d'interpel·lar directament el Govern de la Generalitat com a titular de les polítiques d'habitatge i implicar-lo en un pla d'habitatge integral i coherent fent-hi jugar les polítiques d'adquisició de sòl, i els aprofitaments de què disposa el propi Ajuntament com a desplegament de les previsions urbanístiques del Pla General.

Naturalment ens hem de referir també a les mancances i a les preguntes sense resposta. Per exemple, on són les previsions per atendre l'emergència energètica i per actuar amb determini en aquells barris on per diverses circumstàncies hi ha permanents talls del subministrament elèctric? Per davant d'una política de compra de pisos segurament s'hi hauria de situar l'atenció adequada al parc públic d'habitatges situats en diferents barris de la ciutat i les emergències de tota mena que s'hi plantegen.

Quan arribarà finalment a la Casa de Cultura de Girona la biblioteca promesa des que es va inaugurar la Biblioteca Carles Rahola deixant en el seu lloc un punt de lectura?

On són les previsions per desencallar les obres de la casa Pastors malgrat que es disposa d'aportacions de la Diputació i de la Generalitat que estan compromeses des de fa temps? Haurà passat el temporal de la pandèmia amb el Barri Vell buit i desertitzat i amb el comerç local tocat de mort, amb cartells d'establiments tancats arreu, sense una actuació proactiva que podia situar en les obres de la casa Pastors un focus de dinamització de l'acció pública. Té el govern una política d'adquisició d'equipaments i edificis de valor patrimonial com la casa Salieti o el convent de les Caputxines que esperen una acció pública i que no són recomanables per una intervenció unilateral de la iniciativa privada? On és la disposició de l'Ajuntament per ajudar i impulsar les polítiques d'aquelles entitats i associacions que porten dècades dedicades a l'atenció dels col·lectius amb necessitats especials en el terreny de les minusvalies físiques i psíquiques i que esperen un cop de mà amb facilitats de caràcter material directe i indirecte?

El debat al voltant de les polítiques d'inversions reclama més espai que el d'un article. No és la meva feina. Aquí apunto només algunes qüestions que deriven del bloqueig momentani originat en el Ple Municipal.

Encara una darrera qüestió: els efectes de la pandèmia han tocat persones i famílies, han tocat comerços, han tocat l'ànim col·lectiu de la ciutadania. Potser seria l'hora d'establir alguns estímuls de caràcter fiscal i alguns ajuts directes per tal que aquells que vulguin rehabilitar habitatges, establir noves activitats, desenvolupar el comerç de proximitat en els barris, rebessin directament exempcions fiscals per la seva actuació. La merma d'uns ingressos ara serà tornada a la ciutat amb escreix en el futur més immediat. Sembrar avui per recollir demà és el que la saviesa popular reclama. I naturalment és també l'hora d'atendre a tots els que tenen necessitats immediates i que no les poden atendre. La lluita contra la pobresa és la base principal de la riquesa d'una ciutat.

Govern i oposició estan cridats al diàleg, a crear les condicions d'un consens que vagi més enllà de l'actual pacte de govern que ja s'ha demostrat insuficient. Tot és possible menys el bloqueig. Naturalment a condició que uns i altres abandonin la línia de tirar-se els plats pel cap i d'atribuir-se la responsabilitat de la paralització d'aquest pla d'inversions. L'oposició s'ha de guanyar, en aquest context, credibilitat constructiva, i el govern s'ha de guanyar credibilitat dialogant i capacitat d'autocrítica. L'agenda de les urgències va molt més enllà d'algun dels temes que he apuntat. És l'hora de les decisions i esperem que les qüestions que es suscitin en els debats de les eleccions catalanes no interfereixin i no anul·lin les urgències de la política de quilòmetre zero que estan trucant a la porta.