Al final ha passat el que havia de passar i alguns influencers han iniciat un èxode cap a Andorra, el destí més popular i proper que tenim especialitzat en rebaixes fiscals. O evasions, segons el gust del consumidor. Resumint: que no volen pagar tant a Hisenda i han decidit seguir les passes de molts altres abans, gent de pasta, fonamentalment. El cas m'ha fet recordar el tram final del film La jungla III, quan el sempitern antiheroi John McClane descobria que tota la trama criminal, plantejada inicialment per una nèmesi culta i sofisticada àvida de venjança en relació amb els fets ocorreguts anys enrere al mític edifici Nakatomi Plaza, no era una altra cosa que una farsa, una tapadora per amagar un simple robatori. La migració voluntària d'aquests opinadors 2.0 no deixa de ser una mica el mateix, la constatació de la gran farsa que molts d'ells representen per l'assoliment d'un fi comú. La pela. En efecte, els influencers top, aquells que marquen tendència i viuen de compartir els seus relatius coneixements a través de les xarxes socials amb els seus enfervorits seguidors, la majoria infantils, juvenils o directament gilipolles, són com Simon Gruber.

Comparar aquesta colla amb Gruber pot semblar exagerat, sí, primer, perquè tenen poc de sofisticats i, segon, perquè el mal gust i les actituds moralment reprovables -almenys de moment- no són delictives. Això sí, es fan servir d'un cert carisma i d'un agut domini de la narrativa per perbocar sentències que poden associar-se a perillosos models de conducta entre els més manipul·lables. Quan un paio que es permet el luxe de viure impartint la seva suposada saviesa sobre la vida, l'univers o altres merdes més o menys (in)transcendents, i influir d'aquesta manera en menors d'edat, joves i més fauna social exempta d'una mínima autonomia crítica i reflexiva, és també el mateix personatge que justifica marxar a un altre país amb menys pressió fiscal per rebaixar un grapat de milers d'euros en impostos, del total de milions que factura a l'any, llavors és quan hem d'entonar allò de «Houston, tenim un problema». A més, que tot això passi ara, al bell mig d'una pandèmia que ha provocat una crisi sanitària mundial sense precedents, no deixa de ser terriblement irònic. I revelador. I egoista.

Els influencers són el resultat lògic i natural d'una part de la societat massa abocada a l'oci, l'entreteniment, la sobreinformació i el culte a una llibertat d'expressió sense límits, i justament per això molts són, alhora, una perillosa arma de manipulació i inducció que hauria d'estar sota control, ni que fos parental. Perquè la societat que atorga excessiva atenció i poder d'influència als més individualistes, a aquella gent que només busca ser centre d'atenció per acabar defensant només allò seu a costa dels altres i no fa res per corregir-ho, és una societat malalta, buida i decadent que mereix rebentar com les xixarres.