Portugal, amb una incidència del virus que dobla actualment la de Catalunya, celebrarà avui les eleccions presidencials: s'ha ampliat el nombre de meses, s'han recollit les paperetes als contagiats i les persones aïllades i s'ha permès a la gent gran de les residències que voti en els seus mateixos centres, entre altres mesures. Les eleccions catalanes se celebren el 14 de febrer per diferents motius: 1. Perquè Quim Torra va incomplir la seva promesa de fa un any de convocar-les després de l'aprovació dels Pressupostos. Podia haver-ho fet després de l'estiu, però llavors no convenia al seu amo, Carles Puigdemont; 2. Perquè JxCat i ERC, o sigui Puigdemont i Junqueras, es van negar a elegir un president per substituir Quim Torra, que podia haver esgotat la legislatura; 3. Perquè ho mana la llei després d'haver quedat vacant la presidència de la Generalitat. 4. Perquè un advocat, molt proper a un sector de l'independentisme, va presentar una impugnació al TSJC contra el decret de suspensió amb petició de mesures cautelars, que ha obligat a la intervenció de l'alt tribunal català. 5. I perquè Catalunya, encara que a vegades no ho sembli, forma part d'un estat democràtic de la Unió Europea en el qual les eleccions no són un caprici. El TSJC ho ha argumentat estupendament bé en el seu acte de divendres passat.

Si jo trenco el confinament local, sense justificació, un mosso (per ordres del govern Aragonès/Budó, o sigui del que dirigeixen Puigdemont des de Waterloo i Junqueras des de Lledoners) em sancionarà. Si em passo un semàfor en vermell a Girona, un agent de la policia governada per Marta Madrenas em multarà. És natural que sigui així. Suposo que no costa gaire d'entendre. Com tampoc hauria de costar tant d'entendre que un vicepresident en funcions de president de la Generalitat no té cap facultat per convocar o desconvocar unes eleccions; potestat només reconeguda al president; ni tan sols al Govern en el seu conjunt. Per tant, és obvi que un tribunal de justícia posi fre a un vicepresident en funcions de president que es pren atribucions que no li corresponen. Això, a la meva època, ja ho enteníem a Primària.

És cert, com mostren tots els indicadors, que el nivell escolar català ha baixat molt (inclou la comprensió lectora) i que a la Catalunya independentista costa molt d'entendre tot el que sigui el compliment de les lleis, però farien bé de no ignorar el filòsof austríac Karl Popper: «La igualtat davant la llei no és un fet sinó una exigència política basada en una decisió moral». Una de les moltes diferències entre un sistema democràtic i una dictadura és que en el primer els governants no poden vulnerar les lleis a rampells i, si ho fan i els enxampen, són condemnats pels tribunals de Justícia. És el que ha passat amb el decret de suspensió d'eleccions i amb la condemna al conseller Bernat Solé i amb tantes altres sentències judicials. Amb la Llei de Transitorietat Jurídica, aprovada en l'ignominiós ple del 6 i 7 de setembre de 2017, que contemplava que els tribunals de justícia estaven sotmesos al president de la República que pretenien imposar, ja van intentar liquidar la separació de poders. Per sort, no ho han aconseguit. L'embolcall de la seva República posava Dinamarca i, quan l'hem obert, ens hem trobat amb trets de Polònia. És el que va deixar escrit John Locke: «On acaba la llei, comença la tirania».