Theodore Roosevelt va ser el vint-i-sisè president dels Estats Units d'Amèrica, en el període comprès entre 1901 i 1909, així com el primer a rebre el Premi Nobel de la Pau pels seus esforços per posar fi a la guerra entre Rússia i Japó. Una de les seves frases més conegudes és la següent: «Una gran democràcia ha de progressar, o aviat deixarà de ser o gran o democràcia». En altres paraules, quan una Nació es converteix en una Democràcia, tal assoliment no es pot considerar mai com a definitiu. Les llibertats i els avantatges d'aquest sistema poden degradar-se, i fins i tot perdre's, si no es fa un esforç col·lectiu per reforçar i progressar constantment en els valors i elements imprescindibles per al seu manteniment.
No cal ser un gran estudiós ni un espavilat analista per concloure que en els últims anys s'està produint un deteriorament en les societats que s'autoqualifiquen com a lliures i democràtiques. L'assalt violent al Capitoli amb el qual vam inaugurar aquest 2021 constitueix un bon exemple de la degeneració de la nació que en altre temps presumia de ser un model a seguir pel que fa al Constitucionalisme. No obstant això, de cap manera es tracta d'un problema exclusivament nord-americà. La violència, sigui física o dialèctica; la desigualtat, sigui econòmica o social; la crisi, sigui de valors o patrimonial; i el continu enfrontament, sigui religiós, racial o geoestratègic, conformen un brou de cultiu molt propici per avivar el descontentament de la ciutadania i la proliferació dels extremismes. Si a això s'hi afegeixen els assumptes derivats d'una pandèmia mundial i d'una incontrolable pressió migratòria, el percentatge de ciutadans que se senten enganyats davant l'incompliment de les promeses de l'anomenat «Estat del benestar» i disposats a caure en braços de qualsevol discurs que els garanteixi la seva particular idea de progrés creix sense remissió.
Al meu parer, ens hem despreocupat, com a societat, d'enrobustir la nostra democràcia, bé perquè s'ha consolidat la pueril i errònia idea que n'hi ha prou amb ficar una papereta en una urna cada quatre anys per sustentar-la, bé perquè es considera de manera infantil i equivocada que és suficient amb proclamar la seva existència en una norma perquè resisteixi inalterable qualsevol embat. No obstant això, com passa amb les fulles dels arbres, la democràcia pot ser també caduca o perenne, sense garantir eternament el seu suposat escenari de llibertat i prosperitat. Quatre són les malalties socials que ens afligeixen i que hem de tractar i curar amb afany, a la manera que actualment es lluita contra el coronavirus:
La primera: la divisió social en bàndols irreconciliables. Les lluites religioses, racials, econòmiques i polítiques provoquen que ara ens sentim més dividits que mai. Trobar objectius, principis i desitjos que ens uneixin com a societat resulta una àrdua tasca. S'imposa el que ens separa i dona la sensació que la finalitat no és convèncer, ni tampoc respectar a qui pensa diferent, sinó aniquilar i passar-li per sobre. No s'exerceix la crítica sobre actes o decisions concrets, sinó sobre els seus autors, en funció de si són «els meus» o «els altres», i així és impossible construir una nació sobre la qual assentar una democràcia.
La segona: la creixent desigualtat genera cada vegada una major tensió social i suposa una font d'injustícia que, tard o d'hora, explota per algun costat. Tots els informes que analitzen aquesta qüestió, provinguin de l'organisme que provinguin (ONU, Consell d'Europa, ONGs, etc.), porten dècades alertant sobre l'increment de les desigualtats en el món, una realitat que evidentment no es transforma fomentant la via de les «subvencions per a tots». Es tracta de generar autèntiques oportunitats en àmbits com l'educació, el treball i la cultura perquè generacions presents i futures puguin sentir-se lliures i desenvolupades en l'esfera personal.
La tercera: la gradual i constant concentració de poder en els governs, que converteixen cada vegada més en pura teoria, al marge de la pràctica, els frens, contrapesos i controls imprescindibles en els poders públics. Idèntica actitud ascendent presenten els partits polítics a l'hora d'asfixiar la democràcia, imposant sense parar les llistes tancades i bloquejades als votants, teatralitzant les seves primàries internes i convertint les seves formacions en «oficines d'ocupació» per als seus afiliats, als quals col·loquen en els llocs que sigui menester, com paràsits incapaços de viure prescindint d'un sou públic i un cotxe oficial.
La quarta: la creixent manca de formació de la ciutadania i la deficiència del nostre sistema educatiu, que reflecteix la paradoxa de comptar amb els membres amb més títols i coneixements tècnics i, al mateix temps, més crèduls i manipulables, en lloc de més crítics i reflexius.
Si no prenem consciència urgentment d'aquesta tessitura i comencem a mimar la nostra democràcia, un dia ens llevarem entre laments assistint a la seva pèrdua, per col·laborar amb la nostra actitud a convertir en caduc un sistema que ha de ser necessàriament perenne.
